Veure el que hi ha sota un Vermeer sense rascar-lo

WashingtonVet aquí la pregunta que es fan els experts de la National Gallery of Art de Washington sobre dos quadres del museu atribuïts a Johannes Vermeer: ¿els va pintar realment aquest artista holandès del segle XVII, famós per retratar amb gran detall i realisme la vida de la classe mitjana? D’entrada, no semblen falsificacions. De fet, un d’ells es considera una obra mestra, però no són típics de Vermeer: són més petits que les seves altres obres i no estan pintats sobre tela sinó sobre fusta. “I per això són una mica diferents de la resta de la seva obra”, diu Melanie Gifford, restauradora i investigadora a la National Gallery de Washington.

LaNoia amb barret vermell és una les 34 obres reconegudes gairebé universalment com a autèntics Vermeers. L’altra, la Noia amb una flauta, “s’atribueix a Johannes Vermeer però amb reserves”, diu la web del museu, perquè “no coincideix amb les pautes habituals del mestre”. Tot i així, la Noia amb una flauta comparteix similituds estilístiques amb la Noia amb barret vermell i altres quadres del pintor. D’altra banda, si la Noia amb una flauta no és un Vermeer autèntic, potser tampoc ho és la Noia amb barret vermell. Com diu Gifford: “Fa molts anys que hi ha dubtes sobre l’atribució d’aquestes obres al mestre holandès”. Els experts en art, amb l’ajuda d’un científic que dissenyava càmeres per a avions de reconeixement, intenten respondre preguntes com aquesta recorrent cada vegada més a una tècnica utilitzada per estudiar Mart.

Escanejant la galeria

En el passat, els conservadors i restauradors només s’havien de concentrar en el que veien a la superfície de l’obra i el que podien descobrir en documents històrics. De tant en tant, podien arrencar un petit fragment de pintura per analitzar les capes de l’obra d’art. Els rajos X van permetre entreveure per primera vegada el que podia haver-hi sota les capes superiors visibles. Mitjançant una tècnica anomenada fluorescència de rajos X, les partícules de llum d’alta energia també serveixen per identificar elements com el zinc, el plom i el coure que hi ha en determinats pigments de pintura. Aquests elements absorbeixen els rajos X i emeten l’energia en unes longituds d’ona característiques, una mena d’empremta atòmica.

L’especialitat de John K. Delaney, expert en escaneig d’imatges de la National Gallery, és l’espectroscòpia d’imatges de reflectància. Aquest mètode aprofita el fet que les molècules absorbeixen la llum a diferents longituds d’ona. Analitzant la brillantor dels colors que reboten en un objecte, els científics sovint poden identificar de què està fet aquell objecte. Aquesta tecnologia ajuda les companyies farmacèutiques a garantir la puresa dels seus medicaments, i els experts en intel·ligència es basen en les imatges d’aquest tipus captades per satèl·lits i avions per trobar objectius enemics ocults.

Els geòlegs també s’han adonat que és una tècnica útil. Sobrevolant una zona amb una càmera molt avançada que recopila dades a longituds d’ona visibles i infraroges, poden identificar diferents tipus de roques. La nau espacial Mars Reconnaissance Orbiter de la NASA i els ròvers Curiosity i Perseverance identifiquen els minerals del planeta vermell mitjançant l’espectroscòpia d’imatges de reflectància.

Geòlegs i químics en acció

Marcello Picollo, investigador de l’Institut de Física Aplicada Nello Carrara de Florència, formava part de l’equip que va aplicar per primera vegada aquesta tècnica a l’estudi de les obres d’art. Geòleg de formació, es va adonar que molts pigments són en realitat minerals triturats. L’espectroscòpia d’imatges de reflectància també pot identificar molècules orgàniques com les que es troben en l’insecte anomenat cotxinilla i que es polvoritzen per produir un pigment de color vermell intens. Picollo creu que “és una tècnica d’investigació magnífica, i molt potent”.

Però aquests sistemes de càmeres s’han hagut de modificar per adaptar-los a les necessitats dels museus: estudiar les pintures de prop i amb gran precisió sense una llum massa brillant i possiblement perjudicial. Més o menys a l’època en què els científics italians desenvolupaven els seus sistemes, Delaney va començar a assessorar la National Gallery of Art. El 2007 la National Gallery va contractar a jornada completa Delaney, que va començar a col·laborar amb experts en art de tot el món, com ara els del J. Paul Getty Museum de Los Angeles, la National Gallery de Londres i el Rijksmuseum d’Amsterdam. Com diu Picollo: “El John va ser qui de debò va obrir la porta a l’ús massiu d’aquesta tècnica”. El 2010, quan Kathryn Dooley va acabar el doctorat en química, buscava una feina en què pogués posar en pràctica els seus coneixements d’espectroscòpia. Va trobar una beca per a la National Gallery de Washington. “Sempre vaig pensar que treballaria en la indústria, aplicant l’espectroscòpia per analitzar coses”, diu Dooley, ara investigadora al museu. “I resulta que analitzo obres d’art, i és una passada”.

El laboratori de la National Gallery té un cavallet motoritzat que pot moure un quadre davant d’una càmera, endavant i enrere, amunt i avall. Per a cada punt, la càmera recopila informació detallada de la reflectància a través d’una sèrie de longituds d’ona, i genera així gigabytes de dades durant una hora d’escaneig. La càmera hiperespectral també es pot intercanviar amb un instrument de fluorescència de rajos X.

El que hi ha a sota

Una de les col·laboracions de Delaney per al museu Getty consisteix en escanejos hiperespectrals que ens donen informació sobre un quadre amagat sota Un vell amb vestit militar, de Rembrandt. Ja se sabia des de feia temps que Rembrandt havia pintat aquesta obra sobre una altra, i els rajos X van demostrar que la primera pintura estava “totalment al revés de la que hi ha a sobre”, diu Karen Trentelman, directora d’estudis tècnics del Getty. Era un altre retrat, més o menys de la mateixa mida, però no se’n sabia gran cosa més. Com diu Trentelman: “Quan tens un Rembrandt amagat, vols saber què és. Però, esclar, no rasparàs pas la capa de dalt per veure’l”.

Com que al Getty no hi havia cap càmera hiperespectral, Delaney va anar a ajudar-los. “Va dir que empaquetaria aquella andròmina, agafaria un avió a Los Angeles i treballaria amb nosaltres”, explica Trentelman. “El vam convidar a venir al gener i al febrer, quan aquí a Los Angeles fa bo i a Washington hi fa un temps horrible”.

Els escanejos de fluorescència de rajos X van mostrar la distribució dels àtoms de ferro i coure de la primera pintura, que indiquen que era el retrat d’un home més jove vestit amb una bata. La imatge hiperespectral va revelar-ne més coses: quatre parells d’ulls. “Sembla que Rembrandt buscava on havia de posar els ulls”, diu Trentelman.

Delaney també ha ajudat a escanejar els Lliris de Vincent van Gogh, potser la pintura més famosa del fons del Getty. Les flors ara són blaves, però en una carta al seu germà Theo, Van Gogh deia que eren de color violeta. “¿Podrem trobar proves que apuntin a un canvi de color, que ens semblava molt probable?”, diu Trentelman. “Van Gogh té fama de fer servir pintures que canviaven de color i s’esvaïen”. A més, això donaria a la gent una idea de com era aleshores aquesta obra d’art: “Podríem crear una reconstrucció digital en color que digués: «Ei, fixeu-vos com era quan feia poc que l’havien pintat”.

Però, segons diu, no hi ha cap pintura oculta als Lliris. El que s’ha fet és un estudi més subtil del procés de creació de Van Gogh per oferir una informació que pot ajudar els restauradors a conservar aquesta obra.

Els secrets del mètode de Vermeer

A la National Gallery of Art, gràcies als escanejos de reflectància hiperespectral i de fluorescència de rajos X, s’han pogut identificar els pigments dels quadres de Vermeer, i això ha ajudat a entendre com treballava. Aquesta multitud de dades hiperespectrals poden servir per crear imatges en fals color, semblants a les utilitzades pels científics planetaris per captar detalls subtils en paisatges extraterrestres.

Les pintures de Vermeer són famoses per la seva precisió en els detalls -tanta que s’ha plantejat la possibilitat que fes servir un dispositiu òptic anomenat càmera obscura per delinear les perspectives correctes-, tot i que les imatges d’infrarojos i de rajos X també mostren pinzellades més imprecises a les capes de sota. Tal com explica Dooley: “En les fases preparatòries, quan està plasmant la composició, és ràpid. Hi ha poc detall. Semblen pinzellades lliures. El color s’aplica d’una manera menys controlada del que se sol pensar en el cas de Vermeer”.

Traducció de Lídia Fernández Torrell

Copyright The New York Times