La història no està per romanços
Quan els ecòlegs estudien un ecosistema, les espècies que observen no són el total de les que l’habiten. Prendre registres puntuals no assegura que espècies estranyes o difícils de veure, com el petrell de les Fiji o la rata de bambú peruana, figurin al recompte. És per això que fan servir eines estadístiques per estimar-ne la quantitat real.
Investigadors de la Universitat d’Oxford han decidit aplicar aquest mètode per deduir la quantitat d’obres sobre herois medievals desaparegudes. Cada còpia vindria a ser un individu, i les obres, les espècies. La conclusió és que un 90% dels manuscrits se n’ha anat en orris i al voltant d’un terç de les obres no han arribat als nostres dies. No totes les llengües han tingut les mateixes baixes. En les tradicions islandesa i irlandesa, han sobreviscut el doble de gestes que en l’anglesa. Són populars les trifulgues d’Artur brandant Excalibur però potser hem perdut les aventures d’un tal Johnny brandant un bròquil.
L’explicació dels investigadors per a la supervivència de les obres té un símil amb la de les bestioles. Perduren les poblacions uniformes i que es copien més vegades. Una distribució desigual, amb espècies més estranyes o locals, o obres literàries poc reproduïdes, pot fer que un incendi, per exemple, les anorreï de cop.
Acostumats a veure com l’estadística intenta posar llum al futur, com en el cas de les eleccions, és fascinant constatar que també ens permet fer-nos una idea del passat desaparegut. Quants escrits, quantes creacions artístiques, quanta història hem perdut? I el més important, quants objectes que ens fascinaven s’han esvaït? Quantes culleretes, quants mitjons? Apliqueu-ho al que vulgueu: si teniu uns calçotets o unes calces amb què us sentiu còmodes, que us fan feliços, compreu-ne moltes còpies i distribuïu-les uniformement per tota la casa… la vostra i la dels altres, si és possible.
