Per què som tan socials? Pregunteu-ho als gens
Un estudi descobreix variacions en els gens de l'oxitocina que es podrien utilitzar per entendre millor trastorns com l'autisme o la hiperactivitat
Mirat a l’engròs podria semblar que hem descobert, una altra vegada, la sopa d’all. En termes generals, es pot dir que els humans moderns tenim més tendència a ser empàtics, tolerants o cooperadors que no pas qualsevol primat no humà, com els ximpanzés, els macacos o els bonobos. Fins i tot podem intuir que això és així si ens comparem amb formes humanes primitives, allò que en ciència es coneix com a humans arcaics. El cas és que, tot i sabent-ho, hi ha d’haver una explicació que vagi més enllà de la intuïció. Investigadors de la Universitat de Barcelona (UB) i la Universitat Rockefeller de Nova York l’han trobat en els gens. Corroborant estudis previs, han confirmat amb dades que variacions en els gens de l’oxitocina i la vasotocina i en els seus receptors cel·lulars ajuden a entendre aquesta tendència social.
Que quedi clar que conceptes com el cervell social fa anys i panys que estan establerts. I que el paper que hi juga l’oxitocina també fa temps que es coneix. Tal vegada, però, es desconeixien les claus genètiques que afavorien aquesta tendència i molt menys si s’havia conservat evolutivament o si existia en primats no humans. La neurobiòloga Constantina Theofanopoulou, sota la direcció de Cedric Boeckx, investigador Icrea de l’Institut de Sistemes Complexos de la UB, i Erich D. Jarvis, professor de la Universitat Rockefeller, hi ha entrat a fons. La seva investigació l’ha portat a establir aquestes variacions, comparar-les amb primats no humans i amb humans arcaics i plantejar possibles connexions amb dèficits socials, com ara l’autisme, el trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH) o l’agressivitat. Els resultats del seu treball s’han publicat a la revista Comprehensive Psychoneuroendocrinology.
Entendre la socialització
Theofanopoulou, que actualment cursa estudis postdoctorals a la Universitat Rockefeller, explica que el seu estudi ha permès veure variacions genètiques per a l’oxitocina i la vasotocina i els seus receptors tant entre humans moderns i arcaics com en comparació amb primats no humans. Segons la investigadora, aquestes variacions podrien tenir “implicacions clíniques”, especialment en casos en què la conducta dels pacients se surt del que socialment es considera “normal”. L’autisme, el TDH o conductes altament agressives s’inclourien en aquest llistat. El més interessant és que l’anàlisi de les variacions genètiques identificades “podria ser útil per predir la predisposició a conductes patològiques”.
Per arribar a aquesta conclusió els investigadors de la UB i de la Rockefeller han comparat les seqüències genòmiques d’aquest gens en primats no humans i humans moderns i arcaics, bàsicament de neandertals i denissovans. Les diferències observades ajuden a entendre “l’evolució de la prosocialitat dels homínids”, diu la investigadora, i a veure si els gens poden explicar les diferències en el comportament social d’humans moderns i arcaics i les similituds entre humans i primats. En aquest estudi s’han buscat diferències en posicions polimòrfiques, explica Theofanopoulou. És a dir, punts del genoma on hi ha petits canvis en els dos parells de lletres que defineixen el codi de cada gen.
Així s’han identificat cinc posicions en els receptors d’oxitocina i vasotocina que són úniques dels humans moderns en comparació amb els humans arcaics i els primats no humans. Aquestes posicions s’han trobat en més del 70% de la població humana moderna actual. De la mateixa manera, s’ha vist que “algunes de les variants són molt funcionals”. Per tant, amb un “un efecte en la funció molecular de les proteïnes activades per aquests gens”. Les posicions es troben en regions del genoma actives en el cervell, com el gir cingulat, una regió cerebral implicada en vies rellevants per a la cognició social.
Les dades podrien ser rellevants per explicar els grups socials més petits que s’atribueixen als neandertals i als denissovans, o la menor androgenització dels humans moderns. També ho podrien ser per explicar “una organització social diferent”. “Els neandertals s’han relacionat amb una estructura social poligènica en què els mascles s’aparellen amb més d’una femella, i amb un nivell més alt de competència entre homes en comparació amb la majoria de les poblacions humanes modernes”, proposa la investigadora.
El paper del cerebel
En un altre estudi, acabat de publicar a la revista Nature Neuroscience per un grup de recerca internacional amb participació de l’Institut de Neurociències de la Universitat Autònoma de Barcelona, s’ha vist en ratolins que la dopamina juga un paper determinant en la regulació del comportament social des del cerebel i no pas directament des de les altres àrees del cervell, com el sistema límbic, com s’havia determinat fins ara. Això vol dir que el cerebel té funcions socials, a banda de les associades a les propietats motores.
Experiments amb models animals han permès demostrar que la dopamina del cerebel participa en la modulació de la interacció social i no afecta la capacitat dels animals de laboratori en l’execució de tasques motores o coordinació de moviments. L’estudi pot ser rellevant per entendre millor trastorns mentals on el comportament social està alterat.
