Els tres primers dies d'aquesta setmana, quan es feien quarts d'onze, hora anglesa, els laboratoris del pis on treballo es quedaven misteriosament buits. Veies com tothom deixava els experiments amb discreció i, sense dir res, se n'anava cap a l'oficina o l'ordinador més proper. Com tots els meus companys, jo també corria a connectar-me a la web dels premis Nobel per presenciar en directe qui tindria l'honor de ser distingit amb el guardó de medicina, el de física o el de química. Com que treballem en recerca biomèdica, el premi de física ens queda una mica més lluny, però per als altres dos cada any tenim les travesses a punt, igual que sol passar amb els Oscars.
Cinc minuts després que es fessin públics els noms, sortíem al passadís a comentar la jugada, talment com si es tractés d'un gol de Messi. El món de la ciència és relativament petit, ens acabem coneixent tots. Per això sempre hi ha algú que s'ha creuat amb el nou Nobel en un congrés, o l'ha vist impartir una conferència, o potser fins i tot ha tingut l'honor de col·laborar amb ell en algun projecte.
Si hi penses bé, és una burrada. Els científics que reben el Nobel ja han obtingut abans el reconeixement dels seus companys de professió. Tothom sabem qui són i què han fet. Que els donin un feix de diners i una medalla no els fa més bons ni més importants, si més no entre la gent del ram. Però no deixa de ser una setmana excitant, la dels Nobel. L'única de l'any que els científics són tractats com a estrelles del rock. Val la pena aturar-ho tot i compartir amb els escollits aquests moments de glòria.
