Quan arribin les vacunes el virus no pararà d’evolucionar

El coronavirus no té la capacitat de canviar que té el virus de la grip, però requereix vigilància per garantir l’eficàcia de les vacunes

James Gorman, Carl Zimmer (the New York Times)
8 min
Les vacunes generen una resposta immune molt variada que dificulta l’aparició de resistències per part de virus i bacteris.

Nova YorkEn un assaig sobre les pandèmies del 1988, Joshua Lederberg, premi Nobel i president de la Universitat Rockefeller, recordava a la comunitat mèdica que, en matèria de malalties infeccioses, les lleis de Darwin són tan importants com les vacunes de Pasteur. Mentre la medicina lluita contra bacteris i virus, aquests organismes continuen experimentant mutacions i desenvolupant noves característiques. Lederberg aconsellava mantenir-se alerta: “No tenim cap garantia que nosaltres hàgim de sortir sempre guanyadors de la competició evolutiva natural entre els virus i l’espècie humana”.

Ara que han aparegut propostes de vacuna que de moment semblen segures i eficaces, ens sembla que aquesta vegada la humanitat tornarà a sortir-ne guanyadora, tot i que amb un nombre esgarrifós de víctimes mortals. Ara bé, les vacunes no aturaran l’evolució d’aquest coronavirus, com han escrit fa poc a la revista PLoS Biology David A. Kennedy i Andrew F. Read, de la Pennsylvania State University i especialistes en resistència viral a les vacunes.

Segons aquests autors sempre hi ha la possibilitat, encara que petita, que el virus desenvolupi una resistència a la vacuna, allò que els investigadors en diuen escapament viral. Insten, per tant, a controlar-ne els efectes i la resposta viral, per si de cas. “Això que diem no significa de cap manera que s’hagi de frenar el desenvolupament de vacunes”, afirma el Dr. Kennedy. Una vacuna eficaç és de màxima importància: “Però ens hem d’assegurar que continuï sent eficaç”.

Els fabricants de vacunes podrien buscar qualsevol canvi genètic del virus estudiant els resultats de les mostres obtingudes dels escovillons nasals aplicats als voluntaris durant els assajos. Els resultats d’aquestes proves no han d’aturar ni frenar el llançament de la vacuna, però si els seus receptors mostren uns canvis en el virus que no s’observen en els pacients que han rebut un placebo tot apuntaria a “la possibilitat de desenvolupar una resistència”, cosa que els investigadors haurien de continuar vigilant.

Tenim motius per ser optimistes i pensar que el coronavirus no esdevindrà resistent a les vacunes. Fa alguns anys, Kennedy i Read van presentar una anàlisi sobre la diferència entre la resistència als fàrmacs i a les vacunes. Hi afirmaven que als bacteris i als virus els costava molt més desenvolupar una resistència contra les vacunes que contra els fàrmacs. La vacuna contra la verola no ha deixat mai de ser eficaç. Tampoc les del xarampió o la poliomielitis, tot i els anys que fa que s’administren.

Els antibiòtics, en canvi, poden esdevenir aviat inoperants davant les defenses desenvolupades pels bacteris i altres agents patògens, com els virus i els fongs. I també s’observa una resistència a altres fàrmacs.

Diferències entre vacunes i fàrmacs

Els motius de tot plegat estan relacionats amb els principis més bàsics de l’evolució i la immunitat. Les dues diferències clau són que les vacunes solen fer efecte abans que els fàrmacs i que la resposta immune natural que generen acostuma a ser més variada, amb més línies d’atac. Un fàrmac pot tenir un objectiu molt concret i atacar una via del metabolisme o un procés bioquímic. Amb la majoria de fàrmacs, el virus o el bacteri ja s’ha reproduït al cos del pacient i, si una variant té més capacitat de sobreviure a l’atac del fàrmac, continuarà creixent i potser es transmetrà a una altra persona. Una combinació de fàrmacs, com la del tractament del VIH, pot ser més eficaç perquè desencadena un atac des de múltiples fronts.

Les vacunes, en canvi, actuen de seguida, abans que el virus comenci a proliferar i potser a mutar dins el cos del pacient. Per tant, no hi ha noves variants, com les que sorgeixen durant l’atac d’un fàrmac i que després creixen i es propaguen des de la persona infectada. Les vacunes permeten al sistema immunitari del cos donar un cop d’ull al virus, i això fa que el sistema immunitari pugui preparar-se per a un atac massiu. Per exemple, després d’una injecció contra el tètanus el sistema immunitari d’una persona pot arribar a produir 100 anticossos diferents.

Però algunes vacunes sí que porten els virus a desenvolupar una resistència, com assenyalaven Kennedy i Read a l’article del 2015. Una vacuna va aturar la malaltia de Marek, una patologia que afecta les gallines i que té moltes repercussions comercials. Tot i així, el virus encara era capaç d’infectar-les. Es reproduïa i es propagava sense causar-los la malaltia i aviat es va tornar resistent. En els humans, un tipus de bacteri que causa la pneumònia va desenvolupar la resistència a una vacuna quan els bacteris es van recombinar a l’ambient amb soques ja existents que eren resistents de manera natural.

Les vacunes contra el coronavirus que ara s’estan desenvolupant recorren a mètodes diferents per aconseguir la reacció del sistema immunitari. Algunes de les que es desenvolupen o s’administren a Rússia i la Xina fan servir partícules senceres del virus, inactivades o atenuades. Moltes altres candidates, com les de Pfizer i Moderna, han sigut dissenyades per fer que el sistema immunitari reaccioni només a una part del coronavirus, l’anomenada proteïna espícula, que aparentment podria ser objecte de menys atacs. Però el doctor Kennedy diu que això no ha de ser cap problema: “Una vacuna basada només en la proteïna espícula té la capacitat de generar una àmplia resposta immune, perquè en aquesta proteïna hi ha molts llocs on es poden enllaçar potents anticossos neutralitzadors”.

Tot i que són les primeres vacunes que fan servir partícules d’ARN per donar a les cèl·lules instruccions per fabricar una proteïna viral, n’hi ha més que utilitzen només parts del virus i no el microbi sencer. De moment, segons el Dr. Kennedy, no hi ha proves que demostrin que un tipus concret de vacuna sigui més propens a desenvolupar una resistència: “Hem vist evolucionar una resistència contra alguns tipus de vacunes, però també hi ha un munt d’exemples en què no ha aparegut mai”.

Altres orígens de la resistència

La resistència també pot evolucionar d’una manera que no té res a veure amb l’acció d’una vacuna. És possible que ja hi hagi variants del coronavirus que siguin menys susceptibles a l’acció de les vacunes. Aquesta inquietant possibilitat va portar Dinamarca a anunciar que sacrificaria tots els visons del país perquè, com es va demostrar en unes proves de laboratori inicials, havia aparegut en aquests animals una variant del virus contra la qual eren menys efectius uns determinats anticossos. Des que els danesos van anunciar el problema ja no hi ha tanta preocupació perquè els científics i l’Organització Mundial de la Salut diuen que encara no han trobat cap prova que aquesta variant interfereixi en les vacunes que s’estan desenvolupant. Però Dinamarca encara té plans de matar tots els visons del país. I els científics diuen que la prudència en aquestes situacions és molt oportuna. Quan un virus salta de les persones als animals i després a la inversa, com ha passat amb els visons, hi ha més possibilitats que es produeixin canvis al seu ARN, uns canvis que podrien desenvolupar una resistència.

Uns investigadors de la Universitat de Pittsburgh han descobert una mena de mutació que mai s’havia vist en els coronavirus i que genera més inquietud sobre l’evolució de la resistència a les vacunes. Quan buscaven mutacions, els investigadors se centraven sobretot en l’intercanvi d’una lletra genètica per una altra, una mena de mutació coneguda com a substitució. Però Paul Duprex i els seus col·legues han descobert que, en un pacient concret amb una infecció crònica, els virus que mutaven experimentaven un canvi diferent: perdien grups de lletres genètiques.

Normalment la mutació per deleció -és a dir, la que suprimeix una lletra genètica- és catastròfica per a un virus. Les nostres cèl·lules llegeixen les lletres genètiques de tres en tres per triar un nou element essencial i afegir-lo a una proteïna que s’està formant. L’eliminació d’una lletra genètica pot embrollar totalment les instruccions per a la creació d’una proteïna viral, de tal manera que el virus és incapaç de construir una forma funcional.

Però el doctor Duprex i els seus col·legues van descobrir que, tot i que els coronavirus del pacient perdien lletres genètiques, continuaven sent viables. El secret era que perdien lletres genètiques en grups de tres. En lloc de destruir la recepta genètica per una proteïna viral, les mutacions eliminaven un o més aminoàcids. Per molt que el doctor Duprex detesti la pandèmia, no pot sinó admirar l’elegància d’aquestes mutacions: “És genial, brillant”. Com que havien trobat aquestes mutacions per deleció en els virus d’una persona, el doctor Duprex i els seus col·legues volien saber amb quina freqüència apareixien.

Després d’examinar bases de dades públiques de genomes de coronavirus han descobert que, sorprenentment, les delecions són molt esteses. “És una cosa que passa a diferents llocs del món”, diu el doctor Duprex. Resulta que totes les delecions es produeixen en una mateixa zona, la proteïna espícula. Duprex i els seus col·legues han descobert que les delecions del gen de l’espícula no impedeixen que el coronavirus infecti les cèl·lules.

El 19 de novembre Duprex i els seus col·legues van publicar a internet el seu estudi, tot i que encara no ha sortit en cap revista revisada per experts. Els investigadors ara estan infectant animals amb virus afectats per la mutació per deleció per saber amb més exactitud quin risc poden representar per a les vacunes. I s’estan desenvolupant moltes varietats de vacunes. Les dues que s’aprovaran primer es basen en un fragment d’ARN viral per donar instruccions al sistema immunitari. D’altres utilitzen tot el virus sencer. A més, totes aquestes vacunes inoculen tot el virus o només una part amb mètodes diversos, tots els que podrien desencadenar una resposta immune diferent.

Traducció de Lídia Fernández Torrell

Copyright The New York Times

stats