11/12/2020

Enganyar el virus amb una proteïna podria prevenir el covid-19

4 min
L’estructura de la proteïna S que el coronavirus utilitza per infectar les cèl·lules és clau per al disseny de fàrmacs. Es va publicar el 19 de febrer.

Els fàrmacs que s’assagen per evitar la infecció pel nou coronavirus o per curar la malaltia s’acostumen a basar en dues estratègies: el bloqueig i la destrucció. Les vacunes, entre altres coses, fan que el cos generi anticossos que bloquegen el microbi i eviten que infecti les cèl·lules. Els antivirals poden atacar el virus d’altres maneres per destruir-lo o inhabilitar-lo.

Hi ha encara una tercera i nova estratègia: l’enganyifa. Això és el que ha aconseguit la companyia biofarmacèutica Neoleukin Therapeutics, que ha treballat conjuntament amb un equip de científics nord-americans i xinesos. Els resultats de la recerca s’han publicat recentment a la revista Science.

L’engany a què han sotmès el virus aquests investigadors es basa en la manera que té d’infectar les cèl·lules. El coronavirus utilitza les espícules que té a la superfície com si fossin una mena de claus que inserta en la proteïna que fa de pany, l’anomenada ACE2, situada a la superfície cel·lular. Un cop fet això, el virus accedeix a l’interior de la cèl·lula i n’utilitza la maquinària interna per fer còpies d’ell mateix. Neoleukin ha creat una proteïna molt semblant a l’ACE2, més petita i robusta, que té la virtut que, quan el virus hi introdueix l’espícula, costa molt més que se’n desenganxi. La idea de l’empresa era crear una mena de falsos panys als quals s’adherís el virus en lloc d’entrar a les cèl·lules. L’efectivitat de la proposta s’ha comprovat en cèl·lules humanes in vitro i en hàmsters vius.

La proteïna, batejada amb el nom de CTC-445, ha evitat la infecció en les cèl·lules i, mitjançant una ruixada d’esprai al nas, ha protegit els hàmsters de formes greus de la malaltia. Més concretament, els animals que no van rebre l’esprai nasal i van estar en contacte amb el virus van patir una pèrdua de pes considerable i altres complicacions derivades de la infecció, mentre que els animals als quals es va administrar la proteïna van perdre poc pes i van tenir símptomes lleus.

Algoritmes i selecció natural

El procés de creació de la proteïna es va fer a partir de models computacionals. A partir d’aquests algoritmes es van crear 35.000 proteïnes, de les quals se’n van seleccionar 196. A continuació, els científics les van produir al laboratori utilitzant la maquinària cel·lular d’un llevat modificat genèticament i les van provar amb mostres de SARS-CoV-2. La que millor atrapava el virus es va sotmetre a un procés de variacions aleatòries i proves successives que imita la selecció natural, cosa que va permetre millorar la capacitat de la substància per capturar l’espícula del virus, fins al punt que té el potencial de seguir sent efectiva fins i tot si el coronavirus muta, segons afirmen els autors del treball.

“És un treball excel·lent que s’ha fet en un temps rècord i ha permès trobar un bon fàrmac”, diu Julià Blanco, cap del grup de recerca en virologia i immunologia cel·lular d’IrsiCaixa. Ara bé, “el fet que el fàrmac sigui una proteïna, encara que sigui més petit que un anticòs, fa que sigui complex produir-lo i validar-lo”, afegeix. Efectivament, la mida de les proteïnes, superior a la de la majoria de principis actius, en dificulta la producció i l’estabilització. L’altra limitació que veu Blanco és que, “tot i que la proteïna s’hagi desenvolupat en un temps rècord, ha passat el mateix amb les vacunes”. Com que ja hi ha vacunes aprovades, si es volgués posar el fàrmac al mercat s’haurien de fer assajos clínics en persones que probablement acabarien quan gran part de la població estigués vacunada.

Ara bé, tal com explica l’investigador, “la vacuna d’aquest virus ha sigut relativament fàcil de dissenyar i ha funcionat molt bé a la primera, però això no té per què passar amb tots els virus”. En aquest sentit, “disposar de fàrmacs com aquest, que previnguin la infecció, és molt interessant”, sosté. Tal com han indicat alguns experts, es tracta d’un enfocament que podria ser útil en futures pandèmies.

L’estratègia és tan interessant que ja hi ha un altre equip de la Universitat de Washington treballant en una substància similar, tot i que va menys avançat. D’altra banda, investigadors de l’Institut de Química Avançada de Catalunya del CSIC estan desenvolupant un esprai nasal que es basa en un principi diferent: generar una capa protectora a les mucoses que l’impermeabilitzi davant l’entrada del coronavirus, com si fos la capa externa de la pell.

En qualsevol cas, l’obtenció d’aquesta proteïna és un dels molts aprenentatges que caldrà desar a la caixa d’eines del 2020 per gestionar pandèmies.

stats