27/11/2020

No hi ha una eficàcia mínima per aprovar vacunes

5 min
No hi ha una eficàcia mínima per aprovar vacunes

La pandèmia de covid-19 ha implicat uns avenços espectaculars en el camp de les vacunes. No tan sols s’ha accelerat al màxim el procés, sinó que mai abans, per a cap malaltia, hi havia hagut tantes candidates i amb tantes possibilitats de ser efectives. A més, s’han pogut acabar de desenvolupar tecnologies que encara estaven en fase experimental. La causa principal ha sigut la inversió massiva en recerca, però també hi ha influït la sort d’haver topat amb un virus força més estable que els altres, cosa que ha facilitat la feina. Per això la vacuna contra el covid-19 és una excepció en la història d’aquests fàrmacs.

Des que el 1796 Edward Jenner va crear la primera vacuna, la de la verola, se n’han desenvolupat una vintena contra malalties víriques i una dotzena contra les causades per bacteris. Al segle XIX en van aparèixer la primera mitja dotzena, contra problemes greus com el còlera, la ràbia, el tètanus i la pesta bubònica. Durant el segle XX es van comercialitzar la majoria de les que usem actualment, però en aquest segle també hem tingut èxits importants, com les vacunes contra el virus del papil·loma, la malària, el dengue i l’Ebola.

Inicialment, les vacunes estaven fetes de microbis morts o atenuats, que eren capaços de provocar una resposta immunitària però no la malaltia. Després es van començar a utilitzar només parts de microbi (una o més proteïnes, pròpies o modificades al laboratori). Aquests dos mètodes són els que ens han donat totes les vacunes que s’han administrat fins ara, i també s’estan usant per al covid-19: una vintena de candidates fetes amb proteïnes i deu a partir de SARS-Cov-2 atenuats ja han entrat en fase d’assajos clínics.

Noves estratègies vacunadores

Però la veritable revolució que ha portat el covid-19 ha sigut poder acabar de perfeccionar nous mètodes de producció que encara estaven en estudi. Per exemple, usar gens del virus (trossos d’ARN o ADN) per fer que les cèl·lules humanes fabriquin elles mateixes les proteïnes virals que estimulen la producció d’anticossos. Això és el que han fet Moderna i Pfizer, les farmacèutiques que han anunciat els primers resultats positius de les proves clíniques finals. Un altre sistema nou és fer que un segon virus, degudament inactivat, actuï com a missatger i transporti el material genètic del microbi d’interès. Una vacuna russa i una altra de xinesa, així com també la d’Astra Zeneca i la de Johnson & Johnson, totes ja a la fase 3, recorren a aquesta via.

Les dades inicials d’aquestes proves, que es completaran segurament menys d’un any després d’haver iniciat les investigacions, mostren una protecció de més del 90% dels vacunats. Per comparar-ho, la primera vacuna contra la malària, la RTS,S, obtinguda després de més de cinquanta anys de recerca, té una eficàcia de només entre el 26% i el 50%. Malgrat unes xifres tan baixes, s’ha aprovat per la urgència de frenar una malaltia que mata prop de mig milió de persones cada any. El mateix passa amb la vacuna de la grip, que algunes temporades ha tingut eficàcies del 10% i en unes altres del 60%, però que es considera útil per les moltes vides que salva. A l’altre extrem trobaríem la rVSV-ZEBOV contra l’Ebola, amb un 97,5% d’eficàcia.

No hi ha, doncs, un límit únic a partir del qual es considera que una vacuna és prou eficaç per comercialitzar-la: depèn de les necessitats que genera cada malaltia. Tampoc hi ha un mínim de resultats positius. La de l’Ebola es va aprovar d’urgència l’any passat després d’un assaig amb poc més de 3.000 voluntaris quan es va veure que al grup control hi havia deu contagiats i cap en el que havia rebut la vacuna immediatament. En canvi, en el covid-19 els assajos de fase 3 es fan amb prop de 50.000 voluntaris i Pfizer ha calculat l’eficàcia a partir de només vuit infeccions en el grup vacunat per 162 en el grup placebo (el 95% dels infectats).

En els pròxims mesos segurament coneixerem més xifres d’eficàcia i seguretat de les dotze vacunes candidates que ja són en fase 3. També n’hi ha més de quaranta en fase 1 i 2, que haurien d’anar progressant. És molt possible, doncs, que l’any que ve tinguem desenes de vacunes al carrer, algunes més efectives que d’altres, que ens permetran per fi controlar la pandèmia.

(Salvador Macip és investigador de la Universitat de Leicester i la UOC)

Les fases d’un assaig clínic

Un cop superats els estudis preliminars, els assajos clínics de les vacunes tenen tres fases. A la fase 1 es dona a menys de cent voluntaris, amb dosis baixes, i l’objectiu principal és establir que és segura. A la fase 2 s’expandeix a uns quants centenars i es comença a mesurar també si protegeix. A la fase 3 es dona a milers de persones per calcular el percentatge de protecció (comparant els voluntaris que reben la vacuna amb els que reben el placebo i mirant quants s’han infectat a cada grup després d’un temps) i també per detectar complicacions poc freqüents, que en les altres fases haurien passat per alt. Una vacuna que supera les tres fases tindrà una eficàcia coneguda, més o menys alta, i sobretot serà segura. La fase 4 és el seguiment permanent que es fa un cop la vacuna ja s’ha comercialitzat.

stats