El plàstic afecta els bacteris que ens ajuden a respirar
Un estudi conclou que el plàstic és nociu per al bacteri responsable de produir el 10% de l’oxigen que respirem
Cada vegada que agafem aire tenim una probabilitat altíssima d’inspirar alguna molècula que ja va respirar Cleopatra. L’oxigen que alimentava l’última reina d’Egipte, com el que respira qualsevol humà actualment, prové en proporcions semblants de les plantes terrestres i el fitoplàncton aquàtic. D’entre tot el conjunt d’éssers vius que produeixen oxigen i, per tant, permeten la vida a la Terra, n’hi ha un que té un paper especialment destacat. Es tracta d’un bacteri que, com les algues microscòpiques de mars i oceans, fa la fotosíntesi. S’anomena Prochlorococcus i és responsable de produir el 10% de l’oxigen de l’atmosfera. Viu al mar, amb una població estimada de mil bilions de bilions d’individus -un u i 27 zeros- i, segons un estudi recent, és sensible a la contaminació que provoca el plàstic.
Les molècules que allibera el plàstic
S’estima que els residus de plàstic provoquen anualment un dany econòmic de 13 milions de dòlars als ecosistemes marins. Els estudis que s’han fet fins ara s’han centrat en analitzar els efectes de la ingestió de plàstic i l’entortolligament en animals macroscòpics com, sobretot, peixos, tortugues i cetacis. Un equip científic de la Universitat de Mcquarie, a Austràlia, ha estudiat per primer cop com afecta el plàstic als bacteris productors d’oxigen.
Com és evident, un bacteri no pot ingerir bocins de plàstic ni quedar entortolligat amb la xarxa que manté juntes les llaunes de refrescos. Però la majoria de plàstics contenen additius que s’afegeixen en el procés de fabricació per evitar la degradació de l’objecte final. Quan una bossa de supermercat flota a la deriva, aquests compostos l’abandonen de mica en mica fins al punt que ja se n’han detectat en aigües de tot el món en concentracions que arriben als micrograms per litre d’aigua.
Alguns estudis indiquen que aquests compostos són tòxics per a animals com les puces d’aigua, els embrions de musclo i altres integrants del zooplàncton. Aquest nou estudi, publicat a la revista Communications Biology del grup Nature, ha trobat que també ho són per al bacteri Prochlorococcus.
Una conclusió de laboratori
Per arribar fins aquí, els científics van utilitzar bosses de supermercat fetes de polietilè d’alta densitat (HPDE) i estores per eixugar-se les sabates, de clorur de polivinil (PVC), dos tipus de plàstic utilitzats per fabricar, també, roba, canonades, envasos i taps d’ampolla, entre molts altres objectes d’ús quotidià. Aquests objectes es van deixar en aigua de mar artificial i, al cap d’un temps, s’hi van introduir els bacteris. Al cap de 48 hores ja es van començar a observar diferències entre els bacteris que s’havien inoculat a les mostres d’aigua amb plàstic i els que eren en aigua neta.
La primera diferència observada va ser en el creixement. Les poblacions de bacteris que convivien amb els residus del plàstic havien crescut menys que les altres. També es va observar ràpidament un descens en l’activitat fotosintètica, és a dir, en l’absorció de diòxid de carboni i la producció d’oxigen. Un altre efecte observat va ser el canvi en el funcionament d’alguns gens dels bacteris, fet que ha permès als científics deduir que els compostos procedents dels plàstics aboquen aquests éssers diminuts a una situació d’estrès.
Tot i que es tracta de resultats obtinguts en una situació de laboratori molt controlada, la conclusió que el plàstic té efectes nocius sobre un dels principals productors d’oxigen del planeta té un interès evident. Més encara quan el problema d’aquest residu no té una solució immediata. De fet, es calcula que al llarg de la pròxima dècada els abocaments de plàstics al mar encara poden augmentaran fins a 10 vegades.
Segons Esther Garcés, investigadora de l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC), “extrapolar els resultats de laboratori al medi natural és delicat, però aquest estudi és interessant perquè permet conèixer la resposta d’aquests bacteris en un cas extrem”.
Una altra investigadora de l’ICM, Cristina Romera, és autora d’un treball publicat el 2018 a la revista Nature Communications, que va concloure que aquests compostos afavorien el creixement d’altres bacteris que no produeixen oxigen. De tota manera, segons la investigadora, “els resultats sobre el Prochlorococcus indiquen que el plàstic podria afectar negativament la producció d’oxigen als oceans”. “Això és -justament- el que hem de comprovar ara, directament al mar”, expliquen els autors de l’estudi en un comunicat.
