Polèmica aprovació d’una teràpia amb cèl·lules mare al Japó
A partir d’un estudi amb tretze pacients, el govern del Japó autoritza la primera teràpia de la història basada en cèl·lules mare per tractar lesions medul·lars
Es calcula que entre una i deu de cada 100.000 persones viuen amb una lesió de la medul·la espinal. Les causes solen ser traumatismes, i les conseqüències, depenent de la gravetat, poden anar des de la paràlisi parcial d’alguna extremitat fins a la immobilització de la major part del cos, que pot requerir ajuda mecànica per respirar. Actualment no hi ha cap tractament que permeti restablir la comunicació entre les neurones de la medul·la quan s’interromp per qualsevol dany, però s’ha proposat que es podria refer aquesta continuïtat usant cèl·lules mare. Fa unes setmanes, el govern japonès va prendre la polèmica decisió d’aprovar la primera teràpia basada en cèl·lules mare de la història per tractar lesions de medul·la, que estarà disponible en els pròxims mesos.
Fonts de cèl·lules mare
Les cèl·lules mare tenen la peculiaritat de poder-se convertir en altres tipus de cèl·lules, i es coneixen des de mitjans del segle passat. El primer ús terapèutic que se’n va fer va ser el trasplantament de cèl·lules mare del moll de l’os, iniciat a finals dels anys cinquanta, que encara s’utilitza per curar algunes leucèmies. Aquests tractaments poden ser autòlegs (usant cèl·lules pròpies) o heteròlegs (si les cèl·lules són d’un donant). Però ara es vol anar més enllà, i s’està mirant si les cèl·lules mare es podrien fer servir per regenerar tota mena de teixits, des dels pàncrees dels diabètics que no fabriquen prou insulina fins a les medul·les espinals danyades.
Una de les dificultats d’aquests possibles tractaments és obtenir les cèl·lules. Malgrat que, en principi, tots els teixits dels adults en tenen una reserva, no són fàcils de localitzar i aïllar. A la pràctica, només se’n poden obtenir del moll de l’os, de la sang o del greix. Totes aquestes es poden transformar en cèl·lules diferents, però amb no tanta eficàcia i plasticitat com les cèl·lules mare embrionàries, que són les de més qualitat que es coneixen. Mentre que el rang de les adultes es limita a uns quants tipus, les embrionàries poden generar qualsevol altra cèl·lula del cos. Per aconseguir-les cal extreure-les d’un embrió en les primeres fases del desenvolupament, i això el destrueix, la qual cosa planteja problemes tècnics i ètics que fan que sigui poc pràctic pensar en usar-les de manera rutinària.
Una alternativa és extreure cèl·lules mare del cordó umbilical d’un nadó en el moment del part, però això encara no es fa gaire sovint i, a més, se n’aconsegueixen poques. Seria millor la solució, proposada a principis d’aquest segle, de les cèl·lules pluripotents induïdes (o iPSC, per les sigles angleses), un descobriment que el 2012 va resultar en un premi Nobel per al seu principal responsable, Shinya Yamanaka. El truc d’aquesta tècnica és fer que una cèl·lula d’un teixit qualsevol es comporti de manera semblant a una cèl·lula mare gràcies a l’activació d’un conjunt de gens clau per al control de la seva plasticitat.
En el cas de la teràpia que s’ha aprovat al Japó, anomenada Stemirac, no s’han fet servir iPSC ni material d’embrions, sinó les anomenades cèl·lules mare mesenquimàtiques, un subtipus que s’han tret del moll de l’os dels mateixos pacients i s’han cultivat al laboratori durant uns dies per multiplicar-les. En els estudis inicials, tretze persones que havien patit una lesió a la medul·la feia menys de quaranta dies es van sotmetre a les proves. En lloc d’implantar-les a la zona que s’havia de regenerar, se’ls van injectar directament a la sang entre 50 i 200 milions d’aquestes cèl·lules. La majoria dels voluntaris han declarat que, sis mesos després, han recuperat sensació i moviment a la zona afectada.
L’ètica i les presses
Malgrat l’aparent èxit, aquest tractament ha generat un dilema ètic important. Igual com va passar fa uns mesos, quan es va fer públic que s’havien manipulat els gens d’unes nenes acabades de néixer a la Xina, molts experts consideren que l’anunci del govern japonès de posar aquestes teràpies a l’abast del públic és prematur, perquè no s’han seguit les normes bàsiques que han de regir els assaigs clínics. Per una banda, argumenten que encara no es pot estar segur que la tècnica realment funcioni, perquè s’ha provat en pocs pacients i no s’han fet els controls per saber si les millores són accidentals o causades per les cèl·lules. A més, ningú ha demostrat mai que aquestes cèl·lules mare es puguin convertir en neurones, cosa que fa sospitar que realment les medul·les no s’han reparat. Tampoc s’han investigat prou els possibles efectes secundaris: un dels riscos d’injectar cèl·lules mare mesenquimàtiques és que formen coàguls als pulmons, que poden ser mortals.
Al Japó no han fet cas de les crítiques perquè creuen que és un avenç sense precedents i que cal que arribi als pacients com més aviat millor. I això és el que sembla que passarà, malgrat les incerteses. El temps dirà si han volgut anar massa de pressa.
