Petits monstres marins davant la càmera

Submarinistes aficionats a fotografiar les profunditats dels mars en la foscor de la nit aporten als científics informació inèdita sobre les larves de peixos i altres petits animals

Erik Olsen/The New York Times
6 min
Exemplar de medusa

Nova YorkPer a la majoria de submarinistes, pocs llocs resulten tan estimulants visualment com un escull de corall calidoscòpic ple de peixos de colors. Però per a Jeff Milisen, biòleg marí i fotògraf establert a Kona (Hawaii), no hi ha cap lloc millor per a una capbussada que una parcel·la profunda de mar obert... quan és negra nit.

“Hi ha un munt de no-res -diu-. No hi ha ni fons, ni parets, només un espai que va fins a l’infinit. I t’adones que hi ha una pila de monstres, tot i que són minúsculs”. Per descomptat, també n’hi ha de grossos, com els taurons, però Milisen es refereix a les larves d’invertebrats i peixos que ascendeixen de les profunditats fins a la superfície cada vespre. Aquest desplaçament és una de les migracions d’éssers vius més grans del planeta i l’afició cada cop més popular de fotografiar-los s’ha batejat en anglès com a “fotografia d’aigües negres”.

La majoria d’aquestes larves no fan més d’un dit, i d’altres són encara més petites, motiu pel qual és fàcil confondre-les per fragments d’alga o detritus en suspensió. Tot i això, examinades de ben a prop, amb una càmera equipada amb un objectiu especial anomenat macro, aquestes bestioles prenen una aparença tan impressionant com els animals salvatges que es veuen en un safari (un safari d’un altre planeta, en aquest cas).

Fa cinc anys, Milisen va començar a publicar les seves imatges en un grup de Facebook. A la xarxa social va descobrir una comunitat d’aventurers nocturns molt apassionats que es dedicaven a captar instantànies d’éssers vius que amb prou feines havia vist mai ningú. Perplexos i colpits pel que estaven fotografiant, Milisen i altres integrants del grup, que es coneix com a Blackwater Photo Group, van començar a contactar amb ictiòlegs per demanar-los que els ajudessin a identificar el que veien.

Fins i tot els especialistes més experimentats reaccionaven amb incredulitat. “La resposta número u de la gent, fins i tot dels científics, és: «Però què coi és això?»”, comenta Ned DeLoach, un fotògraf subaquàtic experimentat que ha publicat vuit llibres sobre peixos marins amb la seva dona, Anna DeLoach, i l’escriptor Paul Humann. “El que fa que aquestes imatges siguin tan espectaculars i agradin tant és que tenen un aire extraterrestre. La gent no s’havia imaginat mai que existissin criatures com aquestes”. David G. Johnson, conservador de peixos al Museu Nacional d’Història Natural Smithsonian, va ser un dels primers científics amb qui van contactar els membres del grup. Diu que va quedar captivat per les imatges des del primer moment. “S’hi observa comportament, colors -diu-. Sens dubte, és un gran progrés en l’obtenció d’informació sobre la primera etapa de la vida dels peixos”.

Un món secret a la vista

A mesura que l’afició a la fotografia en aigües negres agafava volada i guanyava cada cop més adeptes arreu del món, el nombre de fotògrafs que capten imatges i vídeos impressionants a anar creixent. Les seves captures fan aflorar un món secret de petites i estranyes bestioles que fa decennis que els científics miren d’entendre millor. Moltes de les seves imatges han esdevingut virals a les xarxes socials i algunes han estat guardonades recentment amb premis importants de fotografia subaquàtica.

Ara científics com Johnson volen formalitzar la seva col·laboració amb fotògrafs d’aigües negres. En un article publicat a finals de març a la revista Ichthyology & Herpetology, científics de Hawaii, juntament amb Johnson i altres col·legues de l’Smithsonian, expliquen que tenen intenció de reclutar més fotògrafs subaquàtics nocturns, la majoria dels quals no tenen formació científica, perquè participin en la recerca oceanogràfica. Si els fotògrafs poguessin capturar espècimens dels animals diminuts que fotografien, se’n podria extreure i analitzar l’ADN. De moment, els científics que dirigeixen la iniciativa s’han associat amb prop d’una dotzena de submarinistes, els quals han recopilat més de 60 espècimens perquè els analitzin. Aviat n’arribaran més. “Estem reunint una col·lecció que serà la primera amb imatges captades en directe -comenta Johnson-. Obtenim l’espècimen i creem un registre amb el seu ADN”.

D’altra banda, Johnson espera que també s’hi sumin científics aficionats a la fotografia. Els oceanògrafs i biòlegs marins esperen que l’estudi d’imatges d’animals al seu medi natural i el fet de relacionar-les amb dades obtingudes amb tècniques com la dissecció i la caracterització a partir de codis de barres d’ADN (DNA barcoding, en anglès) ampliïn de manera substancial el coneixement científic sobre els canvis que aquestes espècies experimenten amb el pas del temps i els ajudin a saber per què es comporten com ho fan. Idealment, aquest treball també hauria d’aportar llum sobre el misteriós desplaçament conegut com a “migració vertical diària” que cada nit emprenen una munió de criatures a tots els mars i oceans del món.

Bilions d’animals diminuts, molts en estat larvari, participen en la migració vertical diària i pugen des de grans profunditats (uns 300 metres o més) fins pràcticament a la superfície per alimentar-se. Els científics creuen que aquest desplaçament es produeix de nit perquè d’aquesta manera els animals eviten ser devorats per peixos més grossos que localitzen les seves preses visualment. Abans de trenc d’alba, els peixets tornen a la foscor de les profunditats.

Com moltes espècies d’insectes i també les granotes, la majoria de peixos i invertebrats marins tenen durant la fase larvària un aspecte i un comportament que difereixen molt dels que tenen com a adults. Sovint les larves de peix estan guarnides amb llampants apèndixs ondulants que els ajuden a desplaçar-se pels corrents o imitar altres espècies, com ara meduses verinoses. Algunes tenen uns ulls enormes i emeten una iridescència amb els colors de l’arc de sant Martí que no desentonaria en un aparador de Tiffany’s.

Cavallet de mar foliaci

El cicle vital de la majoria de peixos marins i alguns invertebrats consta de dues fases. Els científics creuen que la seva transformació radical és producte de l’evolució i la selecció natural. “Les larves i els adults viuen en medis evolutius completament diferents -comenta Johnson-. Les larves habiten en corrents a mar obert, que són un lloc molt diferent d’allà on s’establiran més endavant, com ara els fons sorrencs o un escull de corall”.

Superar les velles tècniques

La fase larvària de moltes criatures marines transcorre a mar obert, un entorn difícil d’estudiar, i és una etapa de la qual se sap molt poc. Gairebé tot el que se sabia sobre l’aspecte d’aquests animals s’havia descobert en expedicions en què se’n capturava amb enormes aparells en forma cònica, les anomenades xarxes de plàncton, que s’arrosseguen rere els vaixells de recerca. Aquesta tècnica es va començar a utilitzar fa més de 150 anys i es va donar a conèixer amb l’expedició Challenger, organitzada pel govern britànic entre el 1872 i el 1876. Des de llavors hi ha hagut progressos tecnològics destacables, però la tècnica bàsica amb prou feines ha experimentat canvis.

Les xarxes de plàncton fan entrar els animals dins d’una gran anella oberta i els dirigeixen per una mena d’embut a un element amb forma de pot anomenat cop o coronell. Quan l’aigua es fa entrar a pressió al coronell, és fàcil que els animals quedin aixafats i normalment moren abans d’arribar a la superfície. Molts, com ara les meduses, les salpes i uns animals llampants i esfèrics anomenats ctenòfors, són tan delicats que queden aixafats i formen una massa gelatinosa que els investigadors treuen a grapats dels coronells a bord dels vaixells. Els animals que en surten intactes s’introdueixen en una solució alcohòlica que, si bé evita que es descomponguin, els confereix un to blanquinós fantasmagòric. Sovint se’ls trenquen els filaments i les aletes, que són parts delicades, de manera que es fa impossible determinar quin aspecte tenien els animals i com es comportaven.

“Els apèndixs filamentosos són molt importants”, assenyala Luiz A. Rocha, biòleg marí i conservador de peixos de l’Acadèmia de Ciències de Califòrnia, que no participa en el projecte. Explica que els poden servir per mimetitzar-se, desplaçar-se o camuflar-se. “Quan se’ls atrapa amb xarxa, tota aquesta informació es perd. Per això aquestes fotografies poden marcar el sorgiment d’una àrea de recerca totalment nova dedicada a entendre per què presenten aquestes característiques i per a què els serveixen”, explica.

Per als fotògrafs, captar una imatge d’un ésser que no s’ha observat mai es torna gairebé una addicció. “El que és fascinant és enviar als científics una cosa que no tenen ni idea de què és”, diu Steven Kovacs, un dentista de Palm Beach (Florida) que fa aportacions freqüents al grup de Facebook. Fa cinc anys que practica la immersió en aigües negres. “O que potser és la primera vegada que la veu algú. És una de les coses més emocionants que hi ha”, matisa.

Els fotògrafs tenen motius per treure pit. Segons alguns científics, les imatges, emparellades amb l’ADN de larves capturades, podrien revolucionar l’estudi dels peixos en estat larvari. “Creiem que aquest mètode obre una nova finestra per entendre les larves i planteja preguntes interessants per a la recerca futura”, comenta Ai Nonaka, investigadora de l’Smithsonian i autora principal de l’article publicat a Ichthyology & Herpetology.

D’aigües blaves a aigües negres

L’observació de larves de peix a mar obert no és una pràctica nova, però principalment s’ha dut a terme durant el dia. L’observació diürna, anomenada immersió en aigües blaves, té l’origen als anys 80, quan un grup de científics de Califòrnia van començar a fer sortides amb vaixell a mar obert en les hores en què el sol brillava amb més força. William M. Hamner, ecòleg i biòleg evolutiu jubilat de la Universitat de Califòrnia (campus de Los Angeles), va ser pioner de la immersió en aigües blaves i va desenvolupar moltes tècniques per quedar suspès i descendir en l’aigua a mar obert que avui dia serveixen als submarinistes d’aigües negres. “En aquells moments a ningú no li importava prou el plàncton per fer l’esforç d’observar-lo en estat salvatge”, comenta Hamner. Tant en la immersió en aigües blaves com la immersió en aigües negres, els bussos solen desplaçar-se grans distàncies mar endins, sovint més de 15 km, per arribar a zones en què el fons marí pot ser a centenars de metres o fins i tot quilòmetres de profunditat. Tot seguit es capbussen entre 15 i 30 metres sota l’aigua agafats a una corda que penja des d’una embarcació o una boia situada a la superfície. En la immersió en aigües negres, fixen llums molt potents a una corda per il·luminar l’aigua, cosa que sol atreure animals, entre els quals taurons. Una afició així no és per a tothom. “El fet que no hi hagi límits a dalt ni a baix és una experiència sensorial totalment nova”, comenta Anna DeLoach, una fotògrafa. “Crec que és el que més s’acosta a ser a l’espai exterior de tot el que he fet”.



stats