La ciència és lenta. Per estar segurs d'una cosa, els científics hem de fer mil proves. A l'era de les notícies instantànies via Twitter, això irrita la gent. Al final els científics ens trobem atrapats entre el rigor necessari, que demana tranquil·litat, i la pressa que ens exigeix la societat, que és a qui hem de retre comptes.
Uns membres de la meva universitat han trobat les restes de Ricard III enterrades sota un pàrquing. La notícia ha fet la volta al món gràcies a la insistència de la historiadora aficionada que va incitar l'expedició i va tancar un tracte amb el canal de televisió britànic Channel 4. Els de la tele no volien esperar a rendibilitzar la seva inversió i la pressió que han exercit sobre els científics que feien les anàlisis per validar la identitat dels ossos ha trasbalsat tothom.
Resultat? Que els experts en genètica, arqueologia i antropologia han acabat rebent per totes bandes. Durant els mesos que ha durat el treball, els han acusat d'amagar dades, de secretisme, d'allargar les coses innecessàriament i de no ser transparents. Ara que els resultats són públics, els seus companys de professió els acusen d'anar massa ràpid, de presentar resultats que no han estat degudament comprovats, de fer asseveracions no demostrades del tot i de recórrer primer a la premsa en lloc dels canals habituals de comunicació científica, que garanteixen la qualitat de qualsevol estudi.
Què hem de fer per acontentar les demandes del públic sense córrer més del que és necessari? Sobretot explicar com funciona la ciència i recordar que hi ha coses que no milloren si es fan de pressa.
