50 anys del cop del franquisme contra el periodisme crític

Després d’una allau de sancions i multes acumulades, el mes de juliol de 1971, ara fa 50 anys, s’aconseguia clausurar una de les veus més discrepants i amb més ressò de la premsa catalana, el setmanari Presència de Girona. Va ser un cop molt dur per a la publicació i per al periodisme més crític durant els últims anys del franquisme. La resolució del ministeri espanyol va ser declarada contrària a dret, però això va ser al cap de dos anys i nou mesos, durant els quals la publicació no va poder sortir al carrer.

El setmanari Presència va néixer a Girona l’any 1965 per voluntat de Manuel Bonmatí, corredor de comerç, exmilitant de la Lliga Catalana. La primera etapa de la revista, pilotada per Carme Alcalde i Maria Rosa Prats, va acabar el juny de 1967, després de rebre set sancions del ministeri d’Informació i Turisme i tres segrestos, per l’atreviment demostrat en matèria informativa. El total de les penyores acumulades, que ascendia a 310.000 pessetes, va provocar la retirada forçada de l’equip causant de les multes, que no amagava un ideari esquerrà i marxista. Segurament, per aquest motiu, quan Alcalde va trucar a la porta de Jordi Pujol no se'n va sortir i va anunciar al lector que “el representant de la burgesia nacional no ha sabut o no ha pogut ajudar-nos en aquest moment difícil”.

Aportació anònima del bisbe

El bisbe Narcís Jubany, de manera anònima, va ser el que va aportar diners per pagar les multes i perquè la revista fos confiada a un nou equip, força més moderat, vinculat a Vida Catòlica, sota la direcció de Narcís-Jordi Aragó, fill d’una família del catalanisme conservador que evolucionava pels camins de la democràcia cristiana i el pluralisme ben entès. Per a Carme Alcalde, la jugada –descoberta anys després– va ser una “esquirolada”, i ho va lamentar dient: “El senyor Jubany va robar-nos el nostre missatge de llibertat”.

La nova etapa va ser vista, inicialment, amb bons ulls pels homes del ministeri encarregats de controlar-la, però amb el pas del temps van tornar les sancions i els avisos d’amenaça. El país vivia intensament l’etapa final del règim, i la premsa no oficial era un element important per discrepar i plantejar reivindicacions. Qualsevol crítica i la creació d’un estat d’opinió poc ortodox molestava els que ostentaven el poder. Per això –més enllà de les multes administratives– es van dur a terme maniobres irregulars per fer callar una revista d’informació general que s’atrevia a dir coses que altres no gosaven tocar. Sobretot, hi van militar en contra el governador civil i sectors de l’integrisme catòlic.

Molestava els poders

El febrer de 1970 el governador Victorino Anguera es va prendre molt malament que la revista publiqués una petició d’amnistia, avalada per 326 signatures, a favor dels presos per activitats laborals i sindicals, i que hagués de trametre-la a Madrid, com li demanaven els sol·licitants de la gràcia. Era una home jove, amb moltes aspiracions polítiques, que de cop i volta va topar amb un moviment d’oposició que donava la cara i perfilava la veu com si es tractés d’una manifestació al carrer. Si el document no hagués sortit a Presència, hauria pogut guardar-lo en un calaix.

Les queixes del sector catòlic, d’altra banda, estan reflectides en una carta que va rebre el bisbe Jubany el novembre de 1969. Un capellà vinculat a l’Opus Dei, després secularitzat, li feia saber que cada dia augmentava el nombre de persones que sabien o sospitaven que el bisbat estava “embolicat” econòmicament en la revista i que s’escandalitzaven davant “la publicació freqüent d’atacs a documents del Papa, a institucions eclesiàstiques (recordi el cas de les Dominiques, l'atac setmanal a l’Opus Dei), a capellans (a mossèn Baranera fa unes setmanes, als d’Olot), etc.”

L’Estat, com un elefant

Manuel Bonmatí, editor, i Narcís-Jordi Aragó van ser cridats a Madrid el març de 1970. El subdirector general de Premsa, Alejandro Fernández Sordo, els va explicar que tenia els tancs a la platja, preparats per avançar. Els va dir que l’Estat era com un elefant que caminava lentament, però que quan ho feia esclafava tot el que trobava. La revista va prendre alguna mesura preventiva, però no va poder evitar dues sancions més.

L'any 1971 Presència va canviar d’editor. Manuel Bonmatí va cedir la responsabilitat a l’empresa Presencia SA. I el ministeri ho va aprofitar durant el mes de març per programar una inspecció que comprovés les dades aportades per a la inscripció al Registre d’Empreses Periodístiques. Alhora el ministeri de Treball va fer una altra inspecció, propiciada pel governador Anguera. Es van detectar errors de caràcter administratiu que, portats a l’extrem, van determinar una resolució de Fernández Sordo, datada el 21 de maig, segons la qual les irregularitats podien constituir un dels supòsits per a la cancel·lació de la inscripció de Presencia SA en el Registre d’Empreses Periodístiques. El 20 juliol, descartat el descàrrec corresponent, es va rebre la resolució de la cancel·lació anunciada. Això significava el final de la revista. L'últim número havia aparegut el 17 juliol de 1971.

Segons el ministeri, Presencia –malgrat que havia declarat que comptava amb un director (Narcís-Jordi Aragó) i dos redactors amb carnet professional (Manuel Bonmatí i Pere Madrenys)– no tenia una plantilla de redactors efectiva ni organitzada, defecte suficient per suspendre el setmanari. A més, no s’havien trobat les nòmines del personal, i la inscripció a la Seguretat Social s’havia fet amb retard. I, encara, de la lectura de la revista inferien que la publicació era feta realment per un equip de col·laboradors que n’omplien les pàgines i realitzaven la feina pròpiament de redactors.

Veritablement, la revista era un producte voluntarista i de gent plural, de Modest Prats a Enric Marquès. Curiosament, les crítiques esmentades anteriorment sobre fets religiosos procedien de capellans i persones formades en els rengles d’Acció Catòlica. Ni el director, ni els redactors, ni els col·laboradors no cobraven. Els contractes de treball dels professionals amb carnet eren només formals.

Callar com fos una veu discrepant

Les infraccions detectades per la inspecció van ser de caràcter administratiu, però van ser utilitzades en sentit polític, sense dir-ho, per fer callar una veu discrepant. El recurs presentat, aquell mateix any, al consell de ministres tampoc no va servir de res. En el govern vigent aleshores –denominat “monocolor”, de tecnòcrates opusdeistes–, la cartera d’Informació i Turisme corresponia al personatge que també va clausurar el diari Madrid: Alfredo Sánchez Bella, germà del consiliari regional de l’Opus Dei.

Va haver de ser el Tribunal Suprem, el desembre de 1973, qui dictaminés que el ministeri no tenia raó. Va quedar, doncs, sense validesa la resolució contrària a dret. La mesura governamental havia estat massa greu per a l’efecte pretès, ja que les inexactituds detectades eren accidentals i corregibles. Narcís-Jordi Aragó va evocar, encertadament, aquell moment: “Els polítics entestats a suprimir Presència del mapa havien caigut en el seu propi parany i el tret els havia sortit per la culata. La fórmula peronista de la canonada en mal estat no els havia servit per a res, perquè fins i tot en plena dictadura funcionava una certa divisió de poders, sobretot quan no es tractava de qüestions polítiques”. D’aquesta manera, el setmanari va poder reaparèixer el 20 d’abril de 1974, dos anys i nou mesos després de la interrupció obligada.