AÏDA LORENZO I ESTHER LLORENÇ: “Volem obrir les fosses comunes abans no es perdi la memòria d’on són els afusellats”

Mare i filla representen 750 famílies d’afusellats o empresonats pel franquisme. Acaben de publicar el dotzè llibre ( Morts per la República Catalana ) que transcriu consells de guerra i documentació de la repressió franquista. Elles mateixes fotografien i transcriuen arxius militars espanyols des de fa 13 anys.

El 2004 vaig parlar amb vostès quan el Suprem va rebutjar revisar 72 execucions del franquisme. Què ha canviat?

Esther Llorenç. Res. Som allà mateix. Volem que s’anul·lin globalment tots els consells de guerra. Jutjaven en grup tot i tractar-se de causes diferents, sense defensa possible, a partir de proves absurdes. A més, com vols jutjar un civil en un consell de guerra militar?

Com és que en democràcia no s’ha aconseguit una cosa tan òbvia?

E.L. Van dir que necessitaven noves proves. No els val que fossin jutjats injustament. En Zapatero va fer la llei de la memòria històrica, que va ser una vergonya.

Ara no hi ha cap via jurídica oberta?

E.L. Per part nostra, no. No tenim diners.

Fa anys que intenten fer accessible la informació dels consells de guerra. Per què?

E.L. Busquem justícia. Per girar full s’han d’anul·lar els consells de guerra i tornar-nos els cossos dels afusellats. Hem fet una feinada terrible. Aquest any acabo amb els afusellats i ens quedaran els empresonats. Tota la informació l’hem donat als arxius comarcals i municipals i ara a la Diputació de Girona.

I això no és feina de les institucions?

E.L. El Memorial Democràtic, quan hi havia Iniciativa, va començar a digitalitzar. Van fer el de Lluís Companys i els consells de guerra del PSUC, els dels seus. Però no van continuar.

Bona part dels afusellats creien que no els passaria res perquè no havien comès cap delicte.

E.L. Els van castigar per les idees. Per ser republicà o no anar a missa. El meu avi era guàrdia civil i va jurar fidelitat a la República. Això no ho perdonaven. Va acabar afusellat a la tàpia del cementiri de Girona per enveges d’altres companys.

Aïda Lorenzo. Quan la mare va arribar a la presó del seminari de Girona amb el menjar per al pare, el director li va dir: “¡A ese lo hemos fusilado esta mañana! ” Van tenir els nassos de tornar-li sense obrir els set paquets de menjar que li havia enviat com si fos or. No n’hi havien donat cap. Això no es pot oblidar. La mare va tenir un atac de nervis, els va dir de tot. Al final, el director li va dir: “ Si no te callas, te fusilo a ti también! ”

Què hi ha als consells de guerra?

A.L. Hi ha tots els noms. Els militars són malaltissament meticulosos. Així descarregaven les culpes sobre els que feien les denúncies.

E.L. És trist. Veus el costat més dolent de les persones. Al principi ho vaig passar molt malament, ara ja m’hi he acostumat. Hi havia professionals de la denúncia que són responsables de la mort de molta gent innocent. Com es pot viure sabent que ets el responsable d’una mort perquè has declarat que algú era un rojo separatista? Hi ha un cas molt bèstia d’una noia que acusa un noi d’anarquista perquè no li feia cas, i l’acaben matant. De vegades hi havia una casa o un terreny que interessava al veí i t’acabava denunciant. No verificaven res, podies dir el que volies. Tot és ple de “Me lo han dicho ”, “ Se decía ”...

Llegir això li ha donat una visió pessimista de la condició humana?

E.L. No he perdut l’esperança. Tenia un professor d’història que em deia que si hi havia un home bo, aniríem endavant.

A.L. Hem tingut problemes publicant els noms dels denunciants: amenaces, bústies trencades, trucades insultants... Només publiquem les declaracions firmades. Alguns descendents ho veuen com una agressió a la família, però ells no en tenen cap culpa. La vida és així.

S’anul·laran els consells de guerra?

E.L. La nostra única esperança és una Catalunya independent. Ara, és Espanya qui hauria d’anul·lar-los. Però sí que voldríem recuperar els cossos i explicar bé tot el que va passar.

¿També demanen excavar les fosses dels afusellats del cementiri de Girona?

E.L. Sí. Les viudes anaven al cementiri i l’enterramorts els deia “Aquí, allà...” Ha perdurat una memòria d’on estan enterrats els afusellats, però com que ningú ens vol escoltar, es perdrà. Sabem on pot ser el meu avi. Vam demanar dignificar tot l’espai dels afusellats amb unes làpides de marbre amb els noms per ordre cronològic dels afusellats, com als cementiris de França, però hi van posar unes plaques horribles.

A.L. Jo només vull que em donin les restes del pare en una caixeta, poder-li dir adéu i portar-lo al nínxol que tenim al cementiri de Figueres. Vam demanar-ho a l’Ajuntament i ens van enviar al Memorial Democràtic. Ells no en van voler saber res. Fins i tot volíem pagar nosaltres l’obertura de la fossa.

No hi ha una llei de fosses?

E.L. Sí. I a Màlaga, amb un alcalde del PP, es van obrir les fosses, mentre que a Catalunya no hi ha manera.

Com va ser la postguerra dels fills dels represaliats?

A.L. Terrible, sobretot en una ciutat petita com Figueres. Per això als 18 anys vaig marxar a França. Imagini’s viure allà les grans manifestacions del Primer de Maig als boulevards parisencs, cantant i amb les banderes republicanes al vent. No vam tornar fins al 1999.

I quin país van trobar, el 1999?

E.L. Una Espanya tancada, de gent rancorosa. Aquí falta una classe obrera cultivada, amb idees i lluitadora. Encara traginem 40 anys de bar, toros i futbol. Espanya és un país on es menteix molt.

A.L. La bandera espanyola no la puc veure ni en pintura. Li tinc un odi que no s’ho pot arribar a imaginar.