Anna Roca: “Volem fer tantes coses que nosaltres mateixos som els nostres lladres de temps”

Actriu i guanyadora del Premi de la Crítica 2015 en l’apartat de teatre familiar

Aquest 2016 la companyia de teatre familiar d’Anna Roca fa vint anys i des de fa unes setmanes té un altre motiu de celebració: ha guanyat el Premi de la Crítica 2015 en l’apartat de teatre familiar pel seu espectacle Momo, que ara fa just un any va estrenar a la Mostra d’Igualada. Per aquesta obra, la més ambiciosa que ha fet en la seva trajectòria -i que interpreta amb Marta Rius i Jordi Gilabert-, també va tenir dues candidatures als premis Max. L’actriu olotina ha sigut la primera a l’Estat que ha adaptat al teatre la mítica novel·la de l’alemany Michael Ende, que parla del concepte del temps i de com està estructurat a les societats modernes a partir de la Momo, la nena que sap escoltar. Els dies 7 i 8 de maig el porta a l’Auditori La Mercè de Girona.

Enhorabona pels vint anys i pel premi!

Gràcies! La veritat és que és una empenta molt important. Quan estàs lluitant cada dia per tirar endavant la companyia i t’atreveixes amb una producció molt important sense saber com sortirà, que et donin un premi i que a més te’l donin els crítics per a mi va ser com si em diguessin: “Valorem la teva feina. Aquí tens una abraçada i un petó”. Et dóna ànims per tirar endavant vint anys més.

També va tenir dues candidatures als premis Max.

Sí, al millor espectacle familiar i a la millor producció privada, i aquesta última em va deixar molt al·lucinada. No m’esperava ni l’una ni l’altra, però quan et diuen millor espectacle familiar penses que podia passar. Però l’altra, competint amb produccions de molt més pressupost, va ser molt agradable. T’has atrevit a fer una producció que et podrien haver embargat el pis però que val la pena.

Ha sigut la primera de l’Estat que s’ha atrevit a adaptar Momo . Com va anar?

Feia molts anys que tenia Momo en un calaix però ni m’ho havia plantejat. De fet, Momo va néixer d’una manera molt rara i molt diferent de com he fet els altres espectacles. Primer va néixer l’escenografia, jo tenia clar on volia que passés la pròxima obra però encara no tenia clar què volia que hi passés. Després de veure Cartes a un desconegut de l’Eduard Fernández i el Lluís Homar, que posen gent a l’escenari, vaig saber que ho volia fer a la meva següent obra. Primer vaig pensar en un hivernacle, però treballant amb l’escenògraf vam arribar a la glorieta abandonada [on transcorre Momo ]. I parlant amb el Jesús Arbués, que jo volia que em dirigís ell, em va dir que no era un amfiteatre com a la novel·la però que jo mateixa havia parit l’escenari per fer Momo sense adonar-me’n.

El missatge del llibre d’Ende és vigent?

I tant. Tu llegeixes Momo ara i és com si l’acabessin d’escriure. No ha perdut vigència perquè parla d’uns homes grisos que són els que prenen el temps a la gent. I la realitat és que continuem veient que ens interessa més fer diners que no gaudir del temps lliure. El temps lliure el tenim molt acotat i, en canvi, el de treballar i no parar de treballar, no. La Momo gairebé ni parla, només escolta, i en canvi es van solucionant els problemes de la gent que li van a explicar la seva vida. En realitat, és la gent que es va solucionant tota sola els seus problemes, perquè s’adonen que només parlant-ne, aturant-se i respirant, poden solucionar molts dels seus problemes. Els psicòlegs no deixen de ser Momos, de vegades, perquè el que fan és escoltar. Tu parles i els expliques tot el que sents i el que deixes de sentir.

¿Som nosaltres els nostres propis homes grisos, els lladres de temps?

Sí, ens apuntem a tot i volem fer tantes coses... Els nens fan tantes activitats extraescolars que no se saben ni avorrir, i que els nens sàpiguen avorrir-se és important.

¿ Potser perquè els pares tampoc en saben, d’avorrir-se?

Suposo. Amb Momo passen coses molt xules. Per exemple, vénen adults sense fills ni nens, perquè Momo és un llibre que la gent que l’ha llegit i se l’estima té ganes de veure’l representat. I ens trobem que molts adults surten plorant, que ens abracen quan surten, cosa que jo no m’havia trobat mai, perquè diuen que els toquem molt endins. Suposo que hi ha moltes frases que dius: “Ostres, sí... jo sóc aquest o aquesta”. A Sabadell vam fer una campanya escolar amb nens de cinquè i sisè. Quan sortien i ens acomiadàvem dels nens, un ens va dir: “Jo a casa tinc un home gris”. Vam pensar que es referia a la làmpara [que simula un home gris a l’obra]. “Ah, sí?” “Sí, el meu pare. És l’home gris que heu definit aquí”. Ja et pots imaginar com ens vam quedar tant la mestra com nosaltres. Li vam dir que potser hauria de parlar amb el seu pare.

A més de Momo , té sis espectacles més.

Els espectacles, en teatre familiar, costa molt retirar-los. N’hi ha un que per raons de muntatge i altres factors vaig decidir retirar. De l’única manera que ho vaig aconseguir va ser destrossant l’escenografia. Ja sé que sona molt així, però si te’l demanen, un bolo sempre és un bolo i acabes dient que sí. L’única manera d’acabar va ser agafar un martell i fer la destrossa. Un espectacle familiar costa molt de retirar perquè els nens, que són el nostre públic, es renoven cada 5 anys, més o menys. I, esclar, llavors et tornen a demanar aquella obra. Per exemple, fa 16 anys que faig Contes al terrat. Quan l’he volgut retirar et diuen: “Sisplau, que el meu fill no l’ha vist”. I tornes a fer-la. Però ara el representarà una actriu més jove perquè ja no em veig fent de nena de 8 anys.

Quina diferència té actuar per a públic infantil o per a públic adult?

Els adults tenim molt clar què és la hipocresia i si hem de fer el paper o no. Tenim educació, hi ha respecte als actors i encara que no t’agradi una obra respectes la feina que han fet. Els nens no és que no tinguin respecte, és que són espontanis, i si la història els agrada hi entraran, i si no, no. No tenen per què passar-se 50 minuts aguantant si no els agrada. I a més sentiràs: “Mama, no s’acaba això? És un rotllo, marxem”. Ells són així, espontanis. La diferència és aquesta, l’exigència gairebé és la mateixa.

Més continguts de