L’ENTREVISTA

ASSUM GUARDIOLA: “M’agrada escriure per crear un món i uns Personatges i mostrar-ne les emocions”

Formadora d’escriptura creativa i finalista del 39è Premi de Novel·la Curta Just Manuel Casero

Assum Guardiola (Porqueres, 1973) té dues grans passions: llegir i escriure. Llicenciada en filologia catalana per la Universitat de Girona, s’ha format a l’Escola d’Escriptura Creativa de l’Ateneu Barcelonès i, juntament amb la seva companya, Eva Algans, ha engegat dos projectes formatius que es duen a terme a Salt: Factoria de Lletres, dedicat a l’escriptura creativa i a dinamitzar clubs de lectura, i La Mecànica del Canvi, que facilita habilitats per a la vida i per a la gestió emocional. Fa mig any va publicar el seu primer llibre, Catalunya efímera (Sidillà), i fa una setmana va quedar finalista del Premi de Novel·la Curta Just Manuel Casero amb Blau.

Què representa el blau de la seva primera novel·la?

Haurà d’esperar a llegir-se-la [riu]. Per a mi té un significat molt clar, però no m’agradaria desvelar-lo. Cadascú el portarà al seu terreny. Sí que puc dir que sintetitza de què va la novel·la i que és el punt en comú dels tres personatges.

El jurat del Casero diu que és una obra contemporània, fresca, emotiva.

Celebro que ho vegin així. No hi ha una gran trama, però als personatges els passen moltes petites coses. Penso que és una novel·la d’emocions, intimista.

Per què va presentar-la al Casero?

Els que estem relacionats amb Girona, el Casero sempre l’hem tingut molt ben considerat; pel prestigi, pel jurat... Aquí i fora d’aquí se sap que és un premi supernet i que guanyar-lo o quedar-ne finalista equival a entrar al món literari. Jo ja el tenia al cap, però a l’acabar la novel·la quasi no sabia ni quin mes era. Un dia en parlava amb la Mar Bosch i em va animar a presentar-la al Casero. Al consultar les bases vaig adonar-me que encara hi era a temps. Em passava una mica dels caràcters que demanaven, però, com que a la novel·la hi havia moltes redundàncies, em va anar bé polir-la, crec que hi ha sortit guanyant.

Ha dedicat molt de temps a escriure-la?

Cinc anys ben bons. A l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès vaig començar una altra novel·la, però a l’acabar-la no m’hi sentia còmoda. Vaig deixar passar un any i cap al 2013 o 2014, ara no ho recordo bé, vaig començar Blau. Per ser novel·la curta m’hi he estat molt, però és que en aquella època em va canviar tot el projecte vital, vaig canviar de feina i em vaig fer autònoma.

Fa mig any ha tret Catalunya efímera .

Sí. Va ser un encàrrec d’Edicions Sidillà. Em van proposar que escrivís un llibre sobre fenòmens efímers anuals a tot Catalunya, com per exemple la floració d’arbres fruiters a la Ribera d’Ebre, i em vaig enamorar de la idea. Era tot un repte. Va ser un procés de dos anys, una feinada. He procurat donar-hi un toc literari, que no sigui la típica crònica d’un conjunt de dades i prou. Espero que la gent s’ho passi bé llegint-lo.

Quan va saber que li agradava escriure?

De ben petita. Tinc un moment molt marcat a la memòria. Tenia deu anys i m’agradava molt llegir. Un diumenge a la tarda els meus pares van marxar i em vaig quedar menjant blat de moro torrat i llegint Miquel Strogoff, de Jules Verne. Hi estava ben enganxada i a l’acabar volia que la història continués, em van venir ganes d’escriure un altre final; em semblava terrible que s’hagués acabat, tenia una sensació de solitud que m’empenyia a continuar vinculada als personatges del llibre, a les emocions que havia viscut al llegir-lo. De ben petita em recordo escrivint i llegint, llegint i escrivint, no sabria dir on acaba l’afició d’una cosa i comença l’altra. Penso que no es pot escriure sense llegir, i m’agrada escriure per crear un món i uns personatges i mostrar-ne les emocions.

A l’acabar filologia va ser llibretera durant molts anys.

La filologia era el més semblant que trobava per continuar vinculada a la literatura. A l’acabar la carrera no volia ni sentir a parlar de fer formació, donar classes em provocava pànic escènic. I ves per on m’hi he acabat dedicant [somriu]. Abans, del 2003 al 2011, vaig treballar en unes quantes llibreries, primer a Banyoles i després a Girona.

No era la feina de la seva vida.

Tant jo com la meva companya, que abans era aparelladora, estàvem cremades amb les nostres feines. Vam decidir deixar-ho tot i fer un viatge de cinc mesos a l’Àsia. Teníem clar que al tornar ens dedicaríem a feines més amables. Jo ja m’estava formant a l’Escola d’Escriptura i començava a agradar-me la idea de formar des d’una experiència que tu has tingut i d’una cosa que t’agrada.

I vau crear Factoria de Lletres.

Tenia ganes de muntar un projecte propi en què pogués relacionar les meves dues grans passions, l’escriptura i la lectura. A més d’oferir cursos d’escriptura creativa, tant grupals com d’assessorament personalitzat de gent que vol tirar endavant un projecte narratiu, dinamitzem clubs de lectura. Vaig començar amb un club i ara mateix en porto nou. És una bogeria, però m’entusiasma.

Realment es pot ensenyar a escriure?

Entre pensar que cal tenir un talent especial o animar a tothom a escriure hi ha un terme mitjà. Evidentment, hi ha d’haver una predisposició, cal tenir certa traça, certa sensibilitat o ganes d’explicar coses. En aquests casos, aprendre algunes tècniques concretes pot ser molt útil.

Què hi fa a La Mecànica del Canvi?

El nostre segon projecte neix de disciplines que tant a l’Eva com a mi ens han anat bé per créixer a la vida: en el seu cas txikung i focusing ; en el meu l’escriptura. L’aportació que hi faig és l’escriptura més enfocada a la teràpia. El que passa és que les fronteres són molt primes: jo he escrit una novel·la que per a mi ha sigut profundament terapèutica.

Treballa en algun nou llibre?

Fa un parell de mesos que he començat una novel·la. El punt de partida és algú que va a viure en una casa plena de llibres.

Més continguts de

El + vist

El + comentat