GironaAquest 28 d’octubre, a l’Auditori de Girona, el segon recital del petit cicle dedicat a Frederic Mompou aprofitant l’avinentesa del seu 125è aniversari no va despertar gaire interès del públic local, que aquesta tardor sembla un tant desinteressat de la bona programació de clàssica que ofereix la sala major de la ciutat. Potser perquè va caure la fred, o perquè estem en plenes Fires de Sant Narcís –la veritat és que la Devesa estava plena a vessar de gent–, la música delicada i plenilunar de Mompou no sembla tocar la fibra auditiva dels gironins i només una cinquantena de persones es van apurar per admirar la pianista Sira Hernández interpretant-la.
Respecte al primer concert d’aquest homenatge, certes comparacions resulten adequades i inevitables: fa ara precisament un mes, un eburni Josep Colom ens presentava la ‘Música Callada’, valorada de forma consensuada com l’obra magna de Mompou, per la seva expedició intel·lectiva envers la depuració sònica. En canvi, Sira Hernández entrava a l’escenari vestida d’un negre que conjuntava amb el Steinway per oferir-nos les ‘Cançons i Danses’, que representen l’interès del compositor barceloní per la música popular i tradicional.
La veritat és que pel que fa a ritme i harmonia els dos conjunts no s’evidencien tan diferents. Tot és essencialment Mompou, amb el seu melodisme plaent i amb un punt melangiós, que va derivant de les premisses setinades de Satie cap a espais i esquemes més fractals o fragmentats, com trencadissos puntillistes en què importa tant la macropercepció com la micropercepció de qui escolta. El principi metodològic és el punt de fuga que realment canvia entre les dues obres (que Mompou va compondre gradualment i sense presses al llarg de la seva vida): La ‘Música Callada’ és també deductiva, ja que emana –per dir-ho kantianament– de les intuïcions de la raó pura en el seu lliure joc creatiu. En contrapartida, les ‘Cançons i Danses’ són clarament inductives, atès que parteixen de l’objecte (la matèria prima oferta per la música tradicional) vers l’abstracció, que consisteix a identificar les seves notes més neuràlgiques, una mica com fan les capsetes de música. Es tracta, per tant, d’una migració al cor de les estructures bàsiques de les cançons populars, a la recerca –com diria Heidegger– de la seva essència més poètica, de les espurnes més nuclears del seu cel estrellat. Per això roman, al final, una certa dimensió programàtica, com una sensació de viatge –a l’estil, diguéssim, del ‘Winterreise’ de Schubert–. O, qui ho sap, potser era un miratge provocat per les baixes temperatures de final de mes.
Mantenint un perfil subtil, sobri i reverencial, emfatitzant sovint els episodis més nostàlgics, Sira Hernández va intentar recalcar aquest tarannà calidoscòpic i vianant de les composicions, amb certes accentuacions rítmiques que escrutaven les concatenacions més apol·línies i les seccions més espectrals. Al final, la pianista barcelonina va dedicar el concert a la memòria del seu pare (recentment traspassat) i va tenir la gentilesa d’un bis, amb l’Angelico que obre precisament la ‘Música Callada’ –que, de fet, Hernández va publicar en disc recentment sumant-se així a la marea plena de gravacions que van sortir a la llum en els últims anys–. I així es tancava el cicle, que tot retorna.
I el piano també tornarà, a la Sala de Cambra de l’Auditori, el 8 de novembre, amb les referencials ‘Variacions Goldberg’ de Bach, a càrrec de la destacada pianista canadenca Angela Hewitt, especialista en l’obra del gran compositor teutó.
