CELOBERT
Comarques Gironines 28/02/2019

Arbres de febrer

i
Toni Sala
2 min

ANANT AMB EL COTXE, sovint em passa que un arbre embogeix i de cop deixa el bosc, s’aboca a la carretera i em salta a sobre. Anant a peu, aquell mateix arbre hauria vingut a donar-me la mà i a abraçar-me, però quan condueixo és diferent, els arbres surten esperitats del seu ramat i se’m tiren a sobre, i llavors penso, sense que hi tingui res a veure cap idea de suïcidi, si morir estavellat contra la fusta no seria un bon final.

Els arbres perennes es compacten i els ametllers floreixen, però ja tinc prou anys per avorrir l’esquer de la flor i penjar-me al cel despullat de l’arbre sense fulles, l’arbre girat cap endintre, l’esquelet amb sang calenta a les venes, l’esquema dels meus pensaments, que hi pengen en fulles invisibles.

Els arbres podats s’han convertit al culturisme, hi ha plàtans samsó que treuen el braç musculat de sota terra i ensenyen el puny: què m’heu fet! Però a mi que no em busquin, no soc gens de poda, no hi ha res com la tempesta elèctrica d’un grup d’arbres pelats, els llamps de fusta clavats en els troncs. Arbredes com mates de pèl a la plana, cabelleres, plomalls de rieres i recs, creus de martiri, crosses del dia, coralls de la terra i esquerdes del cel. Els arbres estiren les branques, fan punta als llapis, escriuen, tornen a fer punta i acaben afilant tant la branca que punxen, injecten a l’aire. Ara, aquest temps, les branques van fent una dansa tensa i estàtica, s’estiren, s’escurcen, s’alambinen. No assenyalen, busquen, tenen un morro a la punta, palpen el cel. Les branques es mouen com potes d’aranya panxa enlaire. Els troncs són espines de peix. N’hi ha que es fan embolics de filferros. Algunes columnes obren palmells de branques i sospesen el cel, o s’hi arrelen per sostenir la terra. Arbres alats, talles d’aigua, flors de fusta amb els colors a dintre, brancatge efervescent, irisat, embuts que recullen el cel, esperits posseïts per un cos, sistemes nerviosos, firma del dia, arrels del planeta, certificació.

Els botons estan a punt de petar. Els troncs rebentaran les faixes. Tenen la vida tancada com un ocell a la gàbia de branques, que ja s’entrena, que ja celebra, ja galopa i canta i fa música amb les cordes de les branques, espera l’escletxa per on sortirà i obrirà les ales verdes de fulla tendra.

M’agradaria poder arrelar aquests dies tan exactes i segurs de si mateixos, tan brillants i luxosos del mes de febrer. M’agradaria poder agafar tots aquests arbres amb les seves branques meravelloses i ajuntar-los i fer-ne un ram per al Jordi Cuixart i els altres presos, i portà’ls-hi.

stats