GironaEl músic barceloní Pau Vallvé va començar la gira del seu nou disc a la Sala de Cambra de l’Auditori de Girona el dissabte 3 de març. El llarga-durada es diu ‘Life vest under your seat’, un títol que apel·la a un viatge amb garanties de seguretat i, realment, aclareix sobre el seu contingut: és un treball molt professional i ben edificat, però també amb certes sensacions de 'déjà-vu'.
Predomina en el registre una psicodèlia retrospectiva i melangiosa, reminiscent d’alguns projectes britànics dels anys 90, com ara Spiritualized o Supergrass. De fet, Vallvé no s’esforça gaire en amagar els seus referents. Així trobem cançons com ‘Un sol radiant’, calcada de Sufjan Stevens, ‘Rient per no plorar’, una mena d’homenatge a l’’Ok Computer’ de Radiohead o encara ‘Signat, el teu padrí’, amb translúcides picades oculars a ‘Strawberry fields’. Temàticament, la lírica va i ve entre la crítica social i les reflexions en clau nostàlgica sobre el pas inevitable del temps.
En concert, Pau i els seus defensen prou bé l’encàrrec, amb un format de ‘power trio’ que resulta, però, en general, força més elèctric, rítmic i rocker que el material gravat. La banda va sonar amb innegable coordinació, amb l’incombustible Victor Garcia a la bateria i el polivalent Dario Vuelta donant voltes al baix, als sintetitzadors i fins i tot a la il·luminació, amb uns potents focs de llum polsada intermitent –com una mena d’ambulància discotequera– que cremaven les retines, impropis per a epilèptics.
Mentrestant, Pau anava i tornava de la Telecaster a la Les Paul, dues guitarres elegants. Denotant alguna tremolor ocasional, cantava i es feia cors a si mateix (en el disc hi ha un cor femení de rerefons) i prenia la batuta de la comunicació. Era un d’aquells concerts en què no ve de gust estar-se assegut. Però el públic, que omplia la sala, va acceptar les condicions i es va mostrat agraït i favorable. Fins i tot participatiu, sobretot quan sonaven temes més coneguts de la discografia anterior, himnes emblemàtics i exultants com ‘Riu de fang’, ‘Amics dels cirerers’ i ‘Que vingui l’hivern’.
L’actuació va discórrer durant una hora i mitja, tant com el concomitant Madrid-Barça, i, emulant un partit de futbol, va alternar moments més d’atac i moviments més defensius: un primer terç molt determinat, un passatge de l’equador més asèptic i la mitja hora final (en realitat: tot el bis) de retrobament amb els espectadors, en part també perquè Vallvé es va posar sentimental i va estirar dels seus recursos comunicatius: va dedicar cançons als seus pares, als amics de Banyoles (ciutat on va viure una temporada) i fins i tot a una espectadora a qui va canviar accidentalment el nom, desplomant la platea de riure.
Per culminar, el més que previsible –però també efectiu i desitjat– final apoteòsic amb la grandiloqüent ‘Tots som molt millors’. La melodia enganxa i tothom sortia de la sala com a repetidors. Sembla que les notes encara s’entonen entre els grans arbres de la Devesa.
