GironaL’Auditori de Girona va tancar el diumenge 27 de maig la seva temporada 2017-18 de música clàssica amb dos concerts concomitants: el primer (19 h, Sala Montsalvatge) estava protagonitzat per l’Orquestra de Girona amb obres emblemàtiques de compositors ibèrics. L’altre (20 h, Sala de Cambra), del cicle Ibercamera, comptava amb la certificada trompetista catalana Mireia Farrés, que ens va oferir una àmplia mostra del repertori del segle XX per al seu instrument.
Els dos concerts van estar al nivell esperat, però durant les pauses es podien sentir queixes dels melòmans gironins, privats de poder assistir (almenys en la totalitat) a les dues cites, ja que els horaris se sobreposaven parcialment. I, realment, cap de les sales es va poder omplir. El més curiós és que ja l’any passat, precisament el 27 de maig (aleshores va ser un dissabte), també van haver-hi dos concerts simultanis al complex de la Devesa (la cantautora Marta Pérez i l’Orquestra de la Ràdio de Frankfurt).
És evident que l’Orquestra de Girona, fa anys regentada per l’amable director Xavier Puig i Ortiz, té el seu públic i també el seu lloc en el panorama musical de la ciutat. Per això també cal qüestionar per què fan tan poques aparicions al llarg de l’any, si és que hi ha una resposta, més enllà de l’estrictament musical, que va quedar ben clara: tant la formació com el director van palesar concentració i solidesa a l’hora d’abordar la ‘Suite Ibèrica’ d’Agustí Borgunyó, una obra amb un punt ‘retro’ però dissenyada amb melodies afables, i també les ‘Postals il·luminades’, del mateix Xavier Montsalvatge que dona nom a la sala, un compositor que va entendre cabdalment la música com a fàbrica d’emocions i de qui hauríem de sentir més en viu. Per a la segona part, l’Orquestra de Girona comptava amb la veu de Gemma Humet i els dits del pianista brasiler Cláudio Suzin, fa molts anys radicat a Girona. Dues garanties de qualitat per ajudar en una obra mestra: ‘El amor brujo’ de Manuel de Falla.
Mentrestant, a la Sala de Cambra tornava Mireia Farrés i Bosch, que manté l’hàbit saludable de visitar Girona de manera regular, aquest cop per oferir un recital en el qual va ser excel·lentment acompanyada per la pianista Mercè Hervada. La trompetista de Santpedor va sortir airosament de la zona de confort clàssic on normalment està abocada com a solista i va optar per presentar un programa enfocat en la contemporaneïtat, o sigui, els últims 120 anys d’història del seu instrument.
La tria va ser molt encertada, amb títols molt representatius. Naturalment, integrava la cèlebre sonata de Paul Hindemith, signada el 1939, quan el compositor alemany ja s’havia exiliat als Estats Units, i que d’alguna manera presagia els esdeveniments de la Segona Guerra Mundial, sobretot el lúgubre i intens tercer moviment. Al llarg de la seva durada, molt més que un complement, el piano executa el rol d’un veritable diàleg amb la trompeta, que fa l’obra intricada i potent.
Farrés va mantenir un agraït to pròxim durant la vetllada. Va explicar al públic aspectes i detalls del repertori, que incloïa algunes peces del segle XXI i que no estan disponibles en gravació. Durant la segona part, la majoria dels compositors proposats eren nord-americans, como ara Joseph Turrin, Richard Peaslee i Eric Ewazen, i per això mateix la influència del jazz es feia notar notablement en les textures i línies melòdiques, sobretot en l’ús modulat de la trompeta com si fos la veu humana –i per això també alguns dels temes s’anomenen ‘cançons’–. Merescudament ovacionades per la platea, les dues intèrprets van obsequiar amb un parell de bisos i van acabar amb una deliciosa ‘Havanera’, molt poc canònica però molt inspirada, de Debussy.
Ara és temps d’esperar les Nits de Clàssica, que ja estan a punt d’arribar.
