L’ENTREVISTA

Conxita Pladevall: “El destí ens havia preparat per ser ‘hippies’, veníem del franquisme, de les mentides...”

Artista

És una artista gairebé secreta que viu en una caseta de conte de fades perduda enmig de la molsa humida i el silenci pregon de la Fageda d’en Jordà (Olot). S’escalfa i cuina a la llar de foc. Conxita Pladevall i Vila (Vic, 1950) és potser l’artista més desconeguda i sorprenent que ha desenterrat Des del subsol, poètiques visuals de la contracultura, la mostra de la Galeria Richard Vanderaa, al Barri Vell de Girona. El crític d’art Narcís Selles ha seleccionat artistes com Josep Bosch Piculives, Jordi Bronsoms, Damià Escuder, Pep Estivill, Quico Estivill, Lluís Güell, Antoni Huertas Cos Zappa, Eliseu Huertas Cos o Joan Antoni Palacio Palau. Els veu com un exemple de “creativitat, imaginació desbordada i esperit transgressor”.

Què és per a tu la contracultura?

Un moviment que posava en entredit la cultura oficial. S’anava contra la cultura establerta en el pensament, la filosofia, la política… És un fenomen mundial, però a nosaltres la influència ens va venir més de França i els existencialistes. El maig del 68 i la seva literatura ja va ser una gran ruptura. El carrer va agafar el protagonisme, que per això es diu via pública. Era el medi de la contracultura. Ara els ajuntaments se la fan seva, i a més la fan servir massa.

El moviment abastava noves formes de vida, la música, fins i tot les drogues…

I també es parlava d’ecologia, fins i tot de la capa d’ozó. Hi havia diferents branques. En la més ecologista ens fèiem el pa i els vestits. Hi havia un feminisme que passava per mantenir tradicions molt nostres, com fer mitja o cosir. Aquesta branca no es drogava en absolut, però n’hi havia una altra que anava a fons amb les drogues. Per a mi, la salut era molt important i l’exercici era una forma de vida.

Tu et vas convertir en una de les primeres hippies de Catalunya.

No decideixes ser-ho. El destí ens havia preparat per ser hippies. Veníem del franquisme, de la falta de llibertat, de les mentides, i desmuntar tot aquest tinglado costa molt. I fer-hi front, també. De la meva classe, que érem 60, ho vam ser tres o quatre. No t’ho proposes. Ser hippy no és posar-se faldilles llargues, no té a veure amb la forma, sinó amb un sentiment i una transformació que ja duies a dintre.

Encara et consideres hippy ?

De vegades m’ho diuen i jo penso, ¿es veu tant? És una forma de vida que no la deixes pas. Però no portes cap marca ni cap piga. Jo no he viscut mai en comunes, però sí entre amics. I ens ho vam passar molt bé. No crec en la comuna com a sistema de vida. La meva filla ara viu en una casa on són tretze. Quedo parada que no topin. S’arreglen fent assemblees.

Tu vas marxar a Amèrica?

Sí, i vam ser pocs. Creuar la frontera, anar-te’n i no saber quan tornaràs és una experiència diferent de la dels que es van quedar. I els que vam marxar no vam ser fills de papà, com es diu de vegades. No n’hi ha prou amb els diners per emprendre el viatge, s’ha de tenir valentia.

I el risc va valer la pena?

Sí, he conegut gent molt interessant. He tingut una vida més divertida i alhora més soferta. M’hi vaig quedar quatre anys.

Veritablement, ¿allà hi havia una forma de vida alternativa?

Mira, la veritat és que San Francisco em va recordar molt Catalunya. La petja catalana era immensa. Les missions, quan ja s’havien carregat els indis, estaven formades per molts catalans. L’arquitectura és molt mediterrània. El clima era càlid, moltes fruites i “viu i deixa viure”.

De què vivies?

Del que podia i del que trobava. Vaig passar èpoques de tot. Vaig fer art amb uns científics. Em donaven unes fotos tretes del microscopi, i tot era molt minimalístic, microorganístic i petit. Em deien que creés a través d’allò. Vaig fer quadres i algunes portades per a revistes científiques.

D’on surt la magnífica pintura que s’exposa a la mostra?

És una pintura de 1973-74. L’embaràs de la meva filla gran em va donar una gran força de vida i allà hi ha l’essència de la biologia, del micro al macro. Era un moment lluminós. Havia descobert les pintures bizantines que feia un alquimista de San Francisco, on anaven a peregrinar tots els artistes que pintaven una mica màgic.

Veient les obres de la mostra, sents que formeu un grup?

Sí. En moltes hi ha l’ombra de Joan Ponç, que potser ens interessava més que en Tàpies. Vaig entrevistar Ponç per al diari El Punt poc abans de morir, l’any 1981. Una doble pàgina titulada: “L’art és una cosa meravellosa en estat de putrefacció”. I ara encara està pitjor. Costa molt que els artistes i els galeristes visquin. Els arquitectes haurien d’haver introduït més l’art i fer servir l’ull del pintor per acabar d’embellir les seves obres. Prou que ens costa pintar, només ens falta haver de vendre. Ja n’hi ha que els agrada, però és pesat.

Tu has fet moltes altres coses...

I tant. Vaig estudiar tres anys de belles arts i filosofia i lletres. Treia bones notes i tenia bons professors: Molas, Termes, Rubert de Ventós… Anava per a catedràtica i em vaig girar. Aquell neguit que t’avorries... També recordo que a Barcelona, a finals dels setanta i inicis dels vuitanta, al barri Gòtic, vam tenir un espai que en dèiem centre d’emergència espiritual, com els de Califòrnia, oberts moltes hores i on qualsevol pot rebre escalf i suport. Jo ajudava la gent que hi anava.

Ara pintes?

La vida és una art i l’art és una vida. Pinto i guardo. Com un vi que madura i capa sobre capa. El meu sistema de creació és tan lent que fins i tot jo em poso nerviosa. Quan et fas gran mantens l’energia per dintre però per fora costa més. Un dia em van dir que vaig néixer en una mala època i en un país equivocat. Però m’agrada ser catalana. Aquí les coses costen més.

Més continguts de

El + vist

El + comentat