DAVANT D’UNA OBRA D’ART, ens preguntem com s’hi ha arribat. Voldríem pensar que l’obra és autònoma, de tan especial, però la quantitat de llibres i d’investigacions sobre els autors demostren la necessitat que sentim de trobar-hi una explicació, de saber d’on surt, i en aquest perquè hi ha una necessitat de coneixement profunda.
Fa cent anys del naixement i cinquanta anys de la mort de Carson McCullers, i llegint-la m’ha tornat a admirar la capacitat tan genuïna, que només tenen els artistes més grans, d’arribar a un coneixement (a una descripció) tan net de parts essencials de la naturalesa humana, tan rarament atrapades que, quan ho llegeixes, sembla que et vinguin de nou.
Parlo d’una cosa com la puresa que trobes en autors com Mozart, o Puixkin, o el primer Carner. La capacitat visionària d’una saviesa que normalment pensem que és fruit de l’experiència i l’edat, i, per tant, pròpia de les persones grans. Com és, llavors, que aquests joves (McCullers acaba la seva primera obra mestra, El cor és un caçador solitari, als vint-i-tres anys) hi veuen tan lluny?
La meva teoria és que justament perquè són joves mantenen i exposen amb valentia una puresa pròpia de la infantesa, una essència que la resta de mortals portem a dintre tota la vida, però que anem oblidant en fer-nos grans (no parlo en termes de bondat o maldat, sinó de puresa), quan la brutícia del món ens va caient a sobre i ens torna cínics, encara que sigui com a defensa. No som tan forts per preservar-nos. És amb l’edat, quan pensem malament de tot i de tothom, que diem “Jo no em mamo el dit”, i en nom d’això caiem en recargolaments i maldats.
La meva teoria, llegint ara McCullers, és que aquests artistes joves no són visionaris, sinó que comuniquen unes realitats que ells preserven, que no volen deixar, mentre que la resta de gent les oblidem en gran part o del tot, i que són les pedres precioses que en el fons distingeixen moralment unes persones de les altres, aquelles persones que voldríem tenir més a la vora d’aquelles que val més tenir com més lluny millor, i que només al cap de molts anys i amb una feinada constant de gratar i gratar (ajudats per la feblesa de l’edat i la proximitat de la mort, que també ajuden a fer caure la crosta i la ronya), recuperem, i que llavors associem a la vellesa, com si la vida sencera fos una marrada per tornar allà mateix.
(“La tristesa va igualar el desig dins la immensa complexitat de l’amor”: Carson McCullers escrivia frases tan clarividents com aquesta, que copio de La balada del cafè trist.)
