Concerts d’Aro: al servei de la bellesa

Santa Cristina d'AroL’assossegada nit del dissabte 24 d’agost va començar l'onzena temporada de concerts de música clàssica a l’església romànica de Santa Cristina d’Aro: una cita de petit format, que congrega músics de renom i un públic fidel, tots els ingredients per guarnir les nits de final d’estiu, que ja es van fent més fresques i llargues.

L’arrencada del cicle estava dipositada en les mans del fabulós Quartet Gerhard, quatre joves músics catalans que des de fa una dècada omplen les millors sales d’Europa i que graven discos per al prestigiós segell Harmonia Mundi. Els rebia un ambient distès i familiar, amb el temple ple, sabent que les pedres mil·lenàries refinen l’acústica a un punt òptim, però també retenen la calor xafogosa dels dies estiuencs.

Potser per això, l’inici evocava la malenconia, amb el famosíssim ‘Adagio’ de Samuel Barber, una melodia que ja ha esdevingut intemporal i que posa el compositor nord-americà en la geopolítica mundial dels programadors musicals. Respecte a la versió orquestral més coneguda, la de quartet (que, de fet, n’és l’original), resulta naturalment més íntima, desposseïda i punyent, com els alexandrins de Blaise Pascal. La interpretació va ser prou delicada, afectada malauradament en algun moment per la intempestiva investida d’una notificació de WhatsApp.

Continuàvem després amb la producció dels Estats Units, però amb un crucial canvi de registre, cap al 'Quartet núm. 2' de Philip Glass, compositor decà del minimalisme, que s’ha fet famós per al gran públic per l’obra pianística i, manifestament, per les seves cèlebres bandes sonores. Més que amb aspectes composicionals, la partitura juga amb els temps lents i ràpids, avançant gradualment des d’unes textures ocres i ombrívoles cap a un trànsit més dramàtic, que corona el final, molt ben rebut pels espectadors.

Després d’una petita pausa, el ‘quatuor’ va decantar-se per tornar a Viena, la gran pàtria dels quartets, revisitant el núm. 15, justament l'últim que va compondre Franz Schubert, indiscutiblement un dels grans estilistes del gènere –n'hi ha prou recordant pàgines com ‘Rosamunde’ i ‘La mort i la donzella’–. Sense renunciar mai a la tradició que han incorporat els seus predecessors (parlem, especialment, de Haydn, Mozart i Beethoven), queda en evidència la recerca i implementació de recursos propis, tant d’expressivitat com d’introspecció, que la fan una peça molt completa i consolidada. Això també va permetre als quatre instrumentistes brillar amb més plenitud, exposant i esgrimint els seus dots al servei de la bellesa que sacseja aquesta obra monumental, que ostenta una durada i una estructura gairebé simfòniques.

Per concloure la vetllada, tots vam merèixer gaudir del piscolabis que els organitzadors havien preparat sota els astres. Els concerts a Santa Cristina d’Aro continuaran fins al 31 d’agost, a l’església medieval. Atenció: aquest dimecres, 28 d’agost, amb l’homenatge a la inoblidable Alícia de Larrocha, perfilat pel piano d’Alba Ventura, que va ser una de les seves deixebles més destacades.