Cosmos Quartet: apologia de la diversitat

El quartet de corda és un dels grans invents de la música clàssica. I, afortunadament, Ibercamera sempre el sol incloure en la temporada a l’Auditori de Girona, apostant sovint per noves formacions catalanes que evidencien un grau elevat de bonhomia i alta resolució. Així va ser el diumenge 24 de març, en una Sala de Cambra que s’esperava més plena per al reeixit recital del Cosmos Quartet, agrupament fundat el 2014.

Fent justícia al seu nom, el Cosmos ens proposava un llarg i heterogeni viatge pel gènere, visitant quatre compositors molt intercalats entre si en el temps, fins i tot si pensem que tots han sigut particularment longeus. El recorregut –tenia tot el sentit– començava amb Joseph Haydn, considerat per molts musicòlegs el pare del quartet, o, almenys, el seu primer gran divulgador, amb una àmplia i impressionant producció de 68 opus. En aquest cas, escoltaríem el n. 6 en mi bemoll major (del 1791), un començament de vetllada molt plàcid i gràcil. Els instrumentistes oferien esplèndides indicacions, desprenien potència i vitalitat, i va excel·lir la primera violinista, Helena Satué, molt perspicaç en els ‘vibrati’.

Tot seguit, canvi radical de paradigma, potser una mica sobtat, cap a l’obra més temptadora del programa, les ‘Metamorfosis nocturnes’ (1954) de l’hongarès György Ligeti, vagament rememorativa de Bartók i de ‘La nit transfigurada’ de Schönberg. Una obra extraordinària, que penetra fins al moll de l'os, i en la qual els instruments segueixen un full de ruta molt emparellat i homogeni, de manera que generen una sensació de conjunt que els quatre joves concertistes van poder oferir amb total confiança i capacitat. Prova plenament superada, ja que no és un encàrrec gens fàcil.

El públic va continuar gaudint en la segona part, amb l’efluvi mediterrani del compositor vilanoví Eduard Toldrà i la seva partitura ‘Vistes al mar - evocacions poètiques’ (1920). Imbuïda d’un melodisme ‘fin de siècle’, amb petites reminiscències de Schubert i Grieg, es reparteix en tres seccions: la primera és vivaç i arlequinada, la intermèdia més tardorenca i introspectiva, i la final fa pessigades neoclàssiques a la sardana. Una creació que mereix, amb certesa, més seguiment.

La vetllada es tancaria amb el quartet n. 3 de Johannes Brahms, compositor molt recognoscible per les seves característiques volutes harmòniques, no exemptes de certa dilatació retòrica, i en aquest cas una mica retrospectives, a l’estil d’un divertiment nocturn mozartià. El millor de tot, sens dubte, que els ‘cosmonautes’, amb finesa, solvència i claredat, no van deixar en cap moment d’imprimir alè i jovialitat cinètica a la peça: de fet, era la més primaveral de totes, cosa que és bon indici per a finals de març, quan s'obre l’estació del floriment.

La 12a temporada d’Ibercamera continuarà el dia 31, amb la ‘Passió segons sant Joan’ de Bach, interpretada per l’Oxford Consort of Voices.

El + vist

El + comentat