CELOBERT

Croàcia

A LA NIT, A L’HOTEL, quan em despullo, el cap se me’n va vint-i-cinc anys enrere, perquè la camisa i els pantalons fan aquella olor agradable, repulsiva i profunda, de la roba amarada de fum de tabac. Amb quina facilitat i rapidesa canvien costums que semblaven eterns. Hem estat fumant tranquil·lament en restaurants i bars, hi ha cendrers per tot arreu, la majoria de dones tenen entre els dits un cigarret encès, i això me les fa atractives, i em rejoveneix. Van molt més maquillades que aquí. Una m’explica que, als anys vuitanta, quan estudiava a la universitat, tenien una pancarta que demanava al mateix temps la llibertat de Catalunya i la de Croàcia.

L’any 1991 Croàcia va fer un referèndum per la independència i avui és membre de la Unió Europea. La Guerra de Iugoslàvia va ser el gran impacte moral de la meva generació, que va viure-la com el contrapès dramàtic a la il·lusió de les Olimpíades del 92. El centralisme i la imposició cultural són perfectament entesos pels croats, que es miren el moment que vivim aquí des d’una certa enveja, barrejada amb desencant. Enveja perquè ens veuen com un país molt potent, amb una economia en què la indústria té un gran pes, ells que han de viure principalment del turisme. La nostra població gairebé duplica la seva, els nostres sous són tres vegades més alts i el Barça és tan seguit i idolatrat allà que alguna cosa ha de deure-li el bon paper de Croàcia a l’últim mundial. Veus la humilitat del país als quadres per restaurar dels seus museus. Pels carrers de Zagreb et trobes enganxines a favor de Catalunya, i a la universitat de Zadar hi ha almenys una vintena d’estudiants que et parlen perfectament en català. A qualsevol llibreria pots comprar Cabré, Sánchez Piñol, Nadal o Riera. Però el desencant també te’l trobes. “Abans érem més de vint milions, ara només som quatre”. “Abans tot estava més repartit, ara hi ha gent molt rica i gent molt pobra”. “Abans el jovent no emigrava a Irlanda o Alemanya”. “Abans no hi havia tanta corrupció”.

Des de fora t’entens millor a tu mateix, per això els croats pregunten constantment com els veiem des d’aquí. Tornant a casa, m’ha fet la impressió d’arribar a una societat que viu un estat de setge. La farsa implacable del judici sembla dedicada a humiliar i demostrar que no hi ha res a fer. Confrontada amb Zagreb, però, Barcelona és un gegant de vitalitat, i veient com es mouen les plaques de la història només puc rebaixar el pessimisme que em trobo al voltant meu, ara mateix: ja és massa tard per fer-nos creure que la terra és plana.

Més continguts de

El + vist

El + comentat