AUDIOVISUAL

Dalí explicat a través dels seus diaris de joventut

S’estrena a Figueres el film que completa una trilogia sobre el pintor i que inclou documents inèdits

Enmig de la nebulosa intergalàctica, la imatge d’un parell d’ous ferrats com a origen de la vida. Així comença el documental Salvador Dalí. Diaris de joventut. 1904-1929, que constitueix una peça essencial per entendre el trencaclosques de la complexa personalitat de Salvador Dalí i de la seva obra. El documental, que es va estrenar ahir al vespre a Figueres i que ha estat produït pel cineasta David Pujol per encàrrec de la Fundació Dalí, excel·leix a l’hora d’explicar d’una manera didàctica i amena, amb una gran riquesa visual, els anys d’infantesa i de formació del pintor, fins a l’aparició de Gala en la seva vida i el seu ingrés en el surrealisme, l’any 1929.

Tot el que a primera vista podria semblar pura extravagància i desraó té una explicació concreta que es pot desentranyar en la infància del pintor. És per això que Montse Aguer, directora dels Museus Dalí, considera que en els primers anys de vida de Salvador Dalí hi ha la clau que obre la porta a tot l’univers dalinià. A través dels seus escrits, que condueixen bona part de la narració i que els diu una veu en offen primera persona simulant ser el mateix Salvador Dalí, el geni descriu el seu “paradís intrauterí”, on apareix “la visió d’un parell d’ous ferrats”. Els “ous ferrats de la paella sense la paella”, que després serien una iconografia recurrent als seus quadres, formen part, segons el pintor figuerenc, dels records anteriors al seu naixement. Aquesta matèria permeable de la clara i el rovell, que sempre més el fascinarà, s’oposarà al mecanicisme dels rellotges, que “haurien d’ésser tous o no ésser”, escriu el pintor.

La mort abans de viure la vida

La vida de Salvador Dalí comença amb una mort tràgica, la del seu germà, als 7 anys, a causa d’una meningitis. Aquesta mort, ocorreguda tres anys abans de néixer Dalí, marcaria profundament la família i, de manera rotunda, inapel·lable, el nou infant. Els pares estaven sumits en una profunda depressió i només van trobar consol en l’arribada al món de Salvador, segons va deixar escrit el mateix pintor. Li van posar el mateix nom i sempre va tenir la consciència que havia estat infantat amb l’objectiu de substituir el germà difunt. El documental ofereix molts detalls sobre com el germà mort tenia una presència constant en la família del notari figuerenc, fins al punt que Salvador Dalí començava a tremolar cada vegada que els pares li anunciaven una nova visita a la tomba del germà mort. “Jo he viscut la mort abans de viure la vida”, va deixar escrit el pintor.

És per protegir-se dels traumes que el turmenten des de petit que Dalí es forja un “món paranoico-imaginari” que amaga als seus pares. “Gràcies a la paranoia, és a dir, a l’exaltació orgullosa de mi mateix, vaig aprendre a viure omplint amb el meu amor envers la meva pròpia persona el buit d’un afecte que no em donaven”, admet Dalí. El personatge, la màscara que es crea Dalí ja de petit, és “per protegir-se dels altres, però sobretot per protegir-se d’ell mateix”, explica Montse Aguer al documental.

La mel de la família

La seva infància, solitària i malaltissa, rep l’escalf d’una mare i una padrina sobreprotectores amb ell i la seva germana, Anna Maria. Dalí relaciona la mare amb la mel, que s’hauria volgut beure de la mateixa manera que els seus veïns argentins bevien el mate. El pare, en canvi, és la figura irascible. “El meu pare em semblava un gegant d’una força, d’una violència, d’una autoritat i un amor imperiosos”, confessa Dalí.

Sorprèn que Dalí va repetir quatre cops el primer curs i dos cops el segon. “Al col·legi, el meu estat d’esperit es feu agressiu contra qualsevol persona o cosa que amenacés la meva solitud”, escriu Dalí, que troba refugi en el terrat de l’edifici on vivia: una petita habitació que havia allotjat un antic safareig i que va ser el primer taller de pintura de Dalí. Les reduïdíssimes dimensions de l’habitació el transportaven a “reminiscències de plaers intrauterins”, i allà hi va portar la col·lecció de 10 volums sobre història de l’art que li va regalar el pare.

Des d’aquell safareig-taller, Dalí se sentia protegit d’un món que no era ni pensava com ell, explica Montse Aguer. El pintor ho expressava així en els seus escrits: “Jo, infant solitari, rei, assegut en un safareig, sovint sagnant-me el nas, dalt del terral, al bell cim. A baix, tota la resta, tota la carn de canó composta de biologia exempta d’angoixa, ànimes de purgatori, nens imbècils que aprenen qualsevol cosa”.

Salvar la pintura

A més de substituir el seu germà mort, Salvador Dalí tenia la consciència que havia nascut també per a una altra missió, segons ell mateix va escriure: “Salvar la pintura del buit de l’art modern en una època abominable de catàstrofes mecàniques i mediocres que tenim la desgràcia i l’honor de viure”. Dalí va ser sempre, pictòricament parlant, molt avançat al seu temps, indica Aguer. Al documental, a partir dels diaris de joventut inèdits de Salvador Dalí, es relata amb gran detall com neix la seva obsessió per arribar a ser un pintor i un geni. En aquest objectiu hi tindria un paper essencial la residència el Molí de la Torre, de la família Pitxot, on els pares d’un nen Dalí malaltís l’envien a recuperar-se i on ell “veu amb claredat que la seva única vocació és l’art i la pintura”.

Durant els esmorzars al menjador, Dalí no para d’observar els quadres de l’impressionista Ramon Pitxot, penjats a la paret, i queda fascinat pel color, la lluminositat, la composició i les textures. Dalí reconeixeria que allà va descobrir l’impressionisme, que tant el marcaria. “Llavors vaig pensar que la pintura era el més important de tot, i que seria pintor”. Al mateix Molí de la Torre es va posar a pintar, cada dia un o dos quadres. Va descobrir que als cels “s’hi ha de posar blau de Prússia” i que el que més li agradaven eren “les postes de sol, amb aquells núvols tan vermells”.

El documental reprodueix amb força el paisatge de la seva “estimada plana empordanesa de genealogia única, de la qual, amb la seva tremenda vigoria, hauria d’amotllar més endavant tota l’estètica de la filosofia del paisatge dalinià”. També hi apareixen els paisatges de Cadaqués i les roques del cap de Creus.

De l’època d’infància i joventut arrenca la complexa relació amb el sexe que va tenir Dalí durant tota la seva vida. Un llibre sobre malalties de transmissió sexual que el pare deixa volgudament sobre el piano genera en Dalí un “horror al microbi” que, segons confessa, li va provocar fins i tot atacs de demència.

El film repassa també l’estada de Dalí a l’Acadèmia de Belles Arts de Madrid, una experiència que “operaria un gran canvi en el seu aspecte físic i forma de vestir, i en la seva trajectòria pictòrica”. També s’endinsa en la còmplice relació del pintor amb Federico García Lorca i Luis Buñuel, i el viatge a París per conèixer Picasso, i acaba amb la remor surrealista que el crida d’Europa i amb el pressentiment que l’assetja durant l’estada a Cadaqués el 1929: aquell estiu coneixeria l’amor i veu de lluny un rostre de dona que s’acosta cap a ell, d’una dona que no és altra que Gala.

Més continguts de