CELOBERT

Daruma

ÉS CURIOSA LA MANERA QUE TENIM de començar l’any. Després d’una nit de celebració, ens arrosseguem per casa i convertim el dia u en el prefaci perfecte per a la inutilitat de tot un any. Els matins del primer d’any són un luxe, silenciosos i agraïts. Aquest any jo seia, llegint, a la butaca, i vaig sentir darrere meu un cloc i un clac. Em vaig girar. El cloc era d’un llibre de la prestatgeria, que s’havia tombat. El llibre havia tirat a terra el Daruma, que havia fet clac.

Un Daruma és una figureta japonesa de la mida d’una pilota de golf, feta de paper maixé, normalment vermella (color de la roba dels monjos budistes), una mica semblant a una matrioixca (diuen que les matrioixques van copiar-ne el disseny), però buit per dintre, que representa Bodhidharma (Daruma, en japonès), el monjo que va dur el budisme a la Xina, inventor del kung-fu i creador de la secta zen. Segons la llegenda, Daruma es va passar set anys seguits meditant en una cova, les cames se li van assecar i les va perdre. Per això el ninot no té cames. Així i tot, sempre es posa dret, perquè és un saltamartí. Com diuen els japonesos, es tomba set cops i se n’aixeca vuit.

La gràcia del Daruma no és que li faltin les cames, sinó que li falten també els ulls. La tradició japonesa consisteix a fer-te un propòsit i pintar-li un ull al Daruma. Després el poses en un lloc des d’on et pugui controlar -en el meu cas, una prestatgeria alta-, de manera que l’ull que tu mateix li has pintat et controli. El Daruma vol recuperar els dos ulls, però tu només pots pintar-li el segon quan ja hagis acomplert el propòsit que t’havies fet. Llavors, li pintes el segon ull, i per Cap d’Any el tornes al temple on vas comprar-lo, i allà el cremen amb desenes de milers d’altres Darumes, mentre els monjos reciten oracions budistes.

Jo li havia dibuixat el primer ull al mes de febrer, i feia dies que havia complert el propòsit, però, la veritat, encara que el veia, no m’enrecordava del Daruma. Em va haver d’avisar ell, arribat el primer d’any. Havia anat a parar a sota la butaca. El vaig recollir, vaig pintar-li el segon ull i el vaig tirar al foc de l’estufa de llenya. Va costar-li una mica encendre’s, però al final va cremar, mentre jo pensava que tots els propòsits, acomplerts o no, acaben sempre cremats. També vaig pensar en la política. En període electoral, les seus dels partits japonesos s’omplen de Darumes amb un ull pintat. Encara tendre pel Nadal i les vacances, vaig pensar en la independència, en el govern efectiu i en quin seria el país dels Darumes bornis.

Més continguts de