CELOBERT

Desperta Ferro

L’altre dia vaig tenir una sorpresa llegint un article sobre Dylann Roof. Dylann Roof és un jove actualment al corredor de la mort d’una presó nord-americana per haver matat vuit negres a trets en una església de Charleston. La massacre va ser fa dos anys, amb una Glock 45, una pistola amb una recambra de tretze bales del calibre 45, comprada a la Palmetto State Armory de Charleston. Palmetto State és una cadena d’armeries de Carolina del Sud. L’emblema d’aquestes armeries, que es pot veure en cartells a fora, ben grans, són un parell de canons en creu, com tíbies d’un esquelet pirata, amb una pila de bales de canó a sobre, com si fossin el crani. A sota del nom de l’armeria, el seu lema: “Desperta ferro - Awake the iron”.

Tradueixo d’una pàgina sobre l’armeria: “El crit de guerra «Desperta ferro!» el feien servir els soldats catalans quan carregaven contra l’enemic, cridant i brandant les espases per excitar i espantar. El crit també servia la matinada abans de l’atac, quan els soldats picaven les espases rovellades contra una roca per netejar-les i afilar-les, cosa que tenia l’avantatge afegit d’escampar la por sobre l’enemic. Penseu en aquesta història, i afegiu-hi que els fundadors de Palmetto State Armory creuen que la Segona Esmena [que parla del «dret de la gent a portar i guardar armes»] és essencial perquè la llibertat s’hagi mantingut a la nostra nació. Llavors pregunteu-vos: quina connexió hi ha entre el crit de batalla de l’Edat Mitjana i la nostra Segona Esmena?”

De tant en tant algú ens recorda que els catalans érem un poble bel·licós però que, vençuts, ho vam anar deixant. Ja no calia fer-nos a tenir els ganivets lligats a la taula. Amb l’esperança independentista que vivim de fa un lustre, i que reviscolarà quan es convoqui, desconvoqui o semiconvoqui el referèndum, noto entre alguns amics independentistes una agressivitat que sembla directament treta de l’equip rival. Fins ara hi havia la idea que quan anàvem a hòsties rebíem, i ens havíem habituat a una oposició rebeca i educada, que encara existeix. Però amb l’esperança ha sortit una violència plena de ressentiment, no dic que injustificat. Em pregunto si és força o debilitat, i si és pitjor l’ús frívol de l’insult o el més conscient. Tenim una personalitat meridional, molt feta a la retòrica de la hipocresia (de violències latents i cíniques, vist pel cantó negatiu; d’estoïcisme, pel positiu) que es mantindrà, potenciada, s’acabi com s’acabi aquesta guerra, que un dia s’acabarà: per molt que diguin, l’infern és un estat de guerra virulenta i permanent.

Més continguts de