Publicitat
Publicitat

CELOBERT

Desperta Ferro

L’altre dia vaig tenir una sorpresa llegint un article sobre Dylann Roof. Dylann Roof és un jove actualment al corredor de la mort d’una presó nord-americana per haver matat vuit negres a trets en una església de Charleston. La massacre va ser fa dos anys, amb una Glock 45, una pistola amb una recambra de tretze bales del calibre 45, comprada a la Palmetto State Armory de Charleston. Palmetto State és una cadena d’armeries de Carolina del Sud. L’emblema d’aquestes armeries, que es pot veure en cartells a fora, ben grans, són un parell de canons en creu, com tíbies d’un esquelet pirata, amb una pila de bales de canó a sobre, com si fossin el crani. A sota del nom de l’armeria, el seu lema: “Desperta ferro - Awake the iron”.

Tradueixo d’una pàgina sobre l’armeria: “El crit de guerra «Desperta ferro!» el feien servir els soldats catalans quan carregaven contra l’enemic, cridant i brandant les espases per excitar i espantar. El crit també servia la matinada abans de l’atac, quan els soldats picaven les espases rovellades contra una roca per netejar-les i afilar-les, cosa que tenia l’avantatge afegit d’escampar la por sobre l’enemic. Penseu en aquesta història, i afegiu-hi que els fundadors de Palmetto State Armory creuen que la Segona Esmena [que parla del «dret de la gent a portar i guardar armes»] és essencial perquè la llibertat s’hagi mantingut a la nostra nació. Llavors pregunteu-vos: quina connexió hi ha entre el crit de batalla de l’Edat Mitjana i la nostra Segona Esmena?”

De tant en tant algú ens recorda que els catalans érem un poble bel·licós però que, vençuts, ho vam anar deixant. Ja no calia fer-nos a tenir els ganivets lligats a la taula. Amb l’esperança independentista que vivim de fa un lustre, i que reviscolarà quan es convoqui, desconvoqui o semiconvoqui el referèndum, noto entre alguns amics independentistes una agressivitat que sembla directament treta de l’equip rival. Fins ara hi havia la idea que quan anàvem a hòsties rebíem, i ens havíem habituat a una oposició rebeca i educada, que encara existeix. Però amb l’esperança ha sortit una violència plena de ressentiment, no dic que injustificat. Em pregunto si és força o debilitat, i si és pitjor l’ús frívol de l’insult o el més conscient. Tenim una personalitat meridional, molt feta a la retòrica de la hipocresia (de violències latents i cíniques, vist pel cantó negatiu; d’estoïcisme, pel positiu) que es mantindrà, potenciada, s’acabi com s’acabi aquesta guerra, que un dia s’acabarà: per molt que diguin, l’infern és un estat de guerra virulenta i permanent.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT