CELOBERT

Després d’Andalusia

TONI SALA
TONI SALA

UN DELS MOTIUS QUE PER A MI també expliquen els bons resultats del feixisme a les eleccions andaluses és l’aparició del Nuestra Madre de Loreto el dia abans. Era jornada de reflexió i el capità del pesquer va decidir tornar a Espanya després de nou dies a la deriva amb una dotzena d’immigrants recollits d’un naufragi -la família del patró en du salvats ja gairebé cent, entre els quals una dona embarassada i una nena de dos anys-. Nou dies amb temporal i malalts a bord fins que va dir prou i va anunciar que tornava a Espanya, on el govern, que li demanava que desembarqués els immigrants a la Líbia en guerra, li tenia els ports tancats.

No hi ha innocència possible després d’Auschwitz, i amb això vull dir que, sabent-ho o no, ningú entén els morts al Mediterrani com un problema que ja passarà o una casualitat circumstancial. No hi ha innocència possible, és deshumanització, és a dir, maldat pura i dura, responsabilitat de tots. Aquestes embarcacions a la deriva són com taurons fent cercles entorn de la nostra moral. Com podem viure tranquils amb éssers humans abandonats a la seva sort davant dels nostres nassos, sense que ens importi gens la seva vida? Com podem no pensar en els nostres fills?

Hi ha una recepta antiga: la frivolitat. Els poquíssims supervivents dels camps nazis explicaven que, camí de la càmera de gas, hi havia gent que quan ells passaven tancats en trens de transport de bestiar es posaven al costat de la via i els feien el gest de la degollació, passant-se un dit pel coll i rient.

L’aparició del pesquer va facilitar els resultats de diumenge. Si consents la desgràcia d’aquests immigrants, més capaç seràs encara de votar un partit feixista. Gairebé es torna una exigència lògica, una obligació moral. De la mateixa manera, la frivolització que els partits espanyols de dreta i esquerra fan de la victòria feixista els encamina a compartir els seus efectes.

Feia anys que la frivolització preparava el terreny. La frivolitat és una forma de depredació. Tenir conviccions que viuen de la desgràcia dels altres és parasitisme. Els últims anys hem consentit la depredació dels béns públics, des dels diners fins a la naturalesa; la depredació dels valors i les paraules, de l’ensenyament, la sanitat, la justícia i la mateixa democràcia.

Ens hem permès fins i tot la depredació de la intel·ligència, que és el cinisme. El cinisme sembla valent i és covard, sembla intel·ligent i és la pura banalitat. Té el picant de l’efervescència, però és buit com les bombolles; sembla lleuger però acaba sent un pes que paralitza i enfonsa.

Més continguts de

El + vist

El + comentat