Publicitat
Publicitat

CELOBERT

Dia de democràcia

ESCRIC DURANT LA jornada de reflexió, aquest dia tan discutible. Em venen al cap els versos famosos que Carles Riba va escriure a l’exili, on diu que la llibertat “si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta / per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix”. Molts anys després, quan va rebre el Nobel de la pau, Elie Wiesel també va dir que “on sigui que els homes o les dones són perseguits per raons de raça, religió o punts de vista polítics, aquell lloc ha de convertir-se, en aquell moment, en el centre de l’Univers”.

Tan constitutiva de l’home és la llibertat, que l’humanisme la posa al centre de l’Univers. Mesurant la llibertat es mesura l’humanisme. La llibertat sempre en vol més, d’això s’alimenta. No pocs han sacrificat la vida per ella. Els règims autoritaris reprimeixen la llibertat a través de la violència, que és l’única manera. Llavors la llibertat busca refugi on pot, i acaba tancada a l’interior de les persones, i segurament és l’últim que es mor quan ens morim. Per això els totalitarismes apliquen també la pena de mort contra la llibertat. Mentre “la seva llum és coberta”, però, les pors que la violència provoca escampen la paranoia entre els reprimits i els repressors. Qui fa servir la violència té por que això li passi factura, i qui rep la violència té por de rebre’n més. És l’espiral perillosa que ha dut als pitjors moments de la història, quan les tenebres apaguen la civilització.

Llavors, però, la llibertat es fa més conscient, espurneja, i ens trobem Riba escrivint el seu poema durant l’exili a la França de Vichy, i Wiesel reflexionant a patir de la seva experiència de jueu passat pels camps de concentració. Per això Riba diu al mateix poema que “l’esperança meravellosa traspassa / crida, més real que la tenebra”.

Un parent meu més gran em comentava l’altre dia fins a quin punt el moment que passem li feia pensar en el final de la dictadura, quan ell estava estudiant. En aquell moment hi havia sentències de mort i restriccions de tota mena, i els governants les justificaven, com feia bona part de la població, si no la majoria. Els dos últims mesos, els catalans hem viscut una època històrica tan intensa que equival a trenta o quaranta anys. Hem viscut experiències polítiques que només coneixíem pels llibres o pel que ens havien explicat i que ara comprenem d’una manera íntima i profunda, perquè les hem viscut en pròpia pell. Una època sobre la qual les eleccions d’avui ens donaran llum: surti què surti, serà el que ens mereixem com a poble.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT