CELOBERT
Comarques Gironines 14/11/2019

Dimarts, 22 h, AP-7

i
Toni Sala
2 min

COM HA CANVIAT TOT, d’ençà dels llaços grocs. Ja no se’n veuen. Ja no es parla de cinta i pintura grogues, sinó de megues, apps i cobertura. La tsunamització converteix Salt en un barri de Hong Kong i la clandestinitat en universalisme.

La convocatòria era a les cinc. Tothom pendent del mòbil. I de cop arriba l’ordre: a l’AP-7! Corrua a peu: 3,5 quilòmetres fins a l’autopista. En arribar, el tall ja està fet. Una gentada, rap en directe, Lágrimas de Sangre. Una rave clandestina, flipant.

Hi ha lluna plena. Gent arreu: als ponts, als talussos. Molt de jovent, però també cabells blancs. No són aquí per gust, però hi ha molta alegria. Les fogueres espurnegen fins al cel. Els llums blaus dels furgons policials pampalluguegen al fons, acompanyant la música. Ara Llach, ara Dylan, ara els Sopa. I en les peces lentes s’encenen els mòbils, les armes secretes. Sembla un concert de fires a Girona. Els llums psicodèlics de la policia brillen reflectits en les cisternes dels camions aturats a l’altre carril. L’estel vermell d’un dron penja al cel.

Els joves traginen tanques, ferros, pneumàtics, estiren baranes dels laterals de l’autopista per fer barricades. Tallen branques i troncs dels arbres del talús per a les fogueres. “Pobra natura, el que s’ha de sacrificar per la República!”, diu una noia. “És el que té ser independentista -diu un estudiant-, no saps mai si vas a una festa o a una mani”. Uns nois que deuen ser de Salt conversen en àrab. El cantant crida: “Jo no soc polac / jo soc català/ i si no us agrada / que us donin pel sac”. Ni un clam pels presos, tot per la independència.

Les branques són verdes i costen d’encendre, fumegen. S’ha escampat l’olor de pi. La música, el foc i la lluna, tot és completament físic. La dignitat s’ha tornat de carn.

Haig de fer un riu i camino per sobre el talús fins on s’acaba la gent, buscant un arbre espès. Allà, un grup de nois amb passamuntanyes estan muntant una barricada a sobre el talús. Tenen una pila de rocs preparats a terra per tirar-los des de dalt a la policia. M’aturo. Avisen que a molt pocs metres hi ha policies amagats darrere els arbres. Així devia ser la guerra de trinxeres. A baix, a l’autopista, hi ha l’exèrcit d’agents amb escuts transparents, a través dels quals passa la llum dels fars dels furgons.

Porto un abric de senyor, duc ulleres, vaig sense passamuntanyes.

-No hi ha policia per aquí? -pregunta un nano a l’altre, i està clar que es refereix a mi.

-No -li contesta el company.

Evito dir res, perquè contestant-los què penso m’hauria contradit: un intel·lectual és molt pitjor que un policia.

stats