COMERÇ

Emprenedors en temps de pandèmia

Malgrat la incertesa i el degoteig de tancaments, també hi ha qui s’aventura a obrir nous negocis

Caminar pel Barri Vell de Girona és comptar quantes botigues han tancat després del confinament. Entre la Rambla, el carrer de l’Argenteria i el de les Ballesteries, hi ha gairebé 40 aparadors buits i cartells que anuncien que el local es lloga. Un paisatge que es repeteix a la resta de la ciutat. Però també és cert que diversos negocis han aixecat la persiana aquest estiu. Alguns tenien previst obrir pels volts de Setmana Santa, fins que el coronavirus ho va estroncar tot. I, malgrat la tardança, els entrebancs i la incertesa econòmica, els seus propietaris han aconseguit obrir les seves portes o poc els hi falta.

D’altres establiments, en canvi, han sorgit arran dels mesos de reclusió. És el cas de la botiga Duran Sisters, de roba de disseny per a noies, que es va traslladar al mes de juny a l’emblemàtic local conegut com la Botigueta de la Cort Reial, obra de l’artista banyolí Lluís Güell. “Ens havia sortit l’oportunitat d’aquest local abans del confinament. Vam tenir temps per pensar, vam decidir tancar la nostra botiga del carrer del Nord i ens hi vam aventurar”, explica Carlota Duran (Girona, 1988), que, amb la seva germana Paula, regenta el negoci. Les germanes Duran han recuperat un espai singular de Girona, amb un toc eivissenc i tot un homenatge de Güell cap a Gaudí. Carlota Duran apunta que s’hauria de vetllar pel comerç local en un barri encarat, fins fa ben poc, cap al turisme. “S’ha de potenciar el comerç d’aquí, deixar enrere les franquícies i botigues grosses, que encareixen els locals”.

“Amb pandèmia o sense, aquest negoci era una necessitat per a mi. Em costava tirar-me a la piscina i, quan m’hi vaig tirar, era a principi de febrer”, assegura Sophie Bodart (Charleroi, Bèlgica, 1966), que va inaugurar a mitjans de juny La Petjada, de productes d’higiene personal i de neteja per a la llar de residu zero, a la plaça Salvador Espriu. Bodart ho va viure amb neguit, si bé reconeix que la pandèmia li ha anat bé perquè li ha permès “fer les coses més a poc a poc”. I afegeix: “La propietària es va portar molt bé i durant els mesos de pandèmia no vaig haver de pagar”. La filosofia de la botiga es resumeix amb el lema “Rebutjar, reduir, reutilitzar, reciclar i retornar a la terra” i, per això, diu que no espera “fer-se rica”. No té del tot clar si la gent ara es planteja més la seva manera de viure i de consumir. “L’únic que sé -celebra-és que cada persona que entra aquí em diu que, per fi, hi ha una botiga així a Girona, i això m’anima”.

Obres aturades

Mei Vílchez (Banyoles, 1967) va deixar enrere el seu centre d’estètica a Celrà, on va treballar durant 20 anys, per fer el salt a Girona. Va llogar un local al carrer Migdia a principis d’any i encara no ha pogut obrir el negoci, que durà el nom de Moon Beauty: “Els tres mesos de confinament van estar aturades les obres i a l’hora de tornar a començar va anar fatal. Fàbriques de productes, per exemple, no tenen treballadors i no et poden subministrar el gènere. Tampoc poden treballar gaires treballadors dins del local”. Espera poder obrir a l’octubre: “Encara ens han de fer el mobiliari per a cada cabina. Ara tothom comença a treballar i esperem que sigui més ràpid. Els autònoms, si tenim tancat, no podem tenir ingressos”.

15 nous arrendaments a Girona

Manel Reina Moreno, de la consultoria i immobiliària Urbinium, especialitzada en locals comercials a Girona i demarcació, recalca que el fenomen de locals tancats a la ciutat ve de lluny: “Portàvem un parell o tres d’anys que entraven inversors nous a comprar locals, a invertir i a llogar-los. Aquests locals es posaven al mercat i han coincidit amb els locals que s’han deixat en aquest semestre”. El consultor atribueix a diversos motius el tancament dels negocis: “Hi ha hagut una mediació adequada entre les parts. La majoria de propietaris s’han posat a l’alçada, i en els que no, els llogaters han marxat. Alguns negocis ja estaven força tocats i hi ha gent que ha repensat la seva vida”. Durant la primera quinzena de setembre, l’empresa ha arrendat 15 locals a Girona enfocats, sobretot, a la restauració i a botigues de roba. Pel que fa al preu dels lloguers, afirma que no han caigut gaire, sinó que hi ha més marge per negociar: “Nosaltres, com a mediadors, intentem buscar la flexibilitat dels propietaris a l’hora de negociar les carències, el temps, la fiança, el preu...”

L’auge del turisme rural

Entre els damnificats per la crisi del covid també hi ha joves que iniciaven el seu primer projecte. Can Manseu, un habitatge a la plaça de Sant Privat d’en Bas, ha estat reconvertida en casa de turisme rural. L’edifici era de l’àvia de Laura Font (Sant Esteve d’en Bas, 1988) que, amb la seva parella, Ramon Masó, es van embrancar a reformar-la ara fa un any i mig. “Volíem obrir per Setmana Santa i ho teníem força enllestit, però amb el covid ens ho vam agafar amb calma per obrir al juny”. Si al mes de juliol va ser més reposat, a l’agost van emplenar cada dia amb hostes d’arreu de Catalunya. El bon comportament dels establiments de turisme rural els ha ajudat a començar amb molt bon peu. “Ha anat més bé que no ens pensàvem. Arran del covid segurament molta gent s’ha quedat aquí”.

Nou restaurant a Palamós

Tomàs Brull (Santa Cristina d’Aro, 1990), cuiner i propietari, amb tres socis més, de La Cala Taverna de Palamós explica: “Havíem d’obrir el 13 de març, el cap de setmana que ens van confinar. Vam dir-nos «Esperem una setmana més». I ja no vam poder obrir, ens vam quedar penjats”. Això sí, van començar a vendre menjar per emportar-se durant el confinament i a finals de maig van poder engegar, finalment, un restaurant de cuina tradicional i pescadora que reivindica les arrels caleres, de l’Ametlla de Mar, de molts palamosins com en Tomàs. El vent els ha bufat a favor aquesta temporada: “A l’estiu ningú ha pogut marxar, no hem tingut estrangers però hem tingut molta gent del poble. He d’agrair a tota la gent de Palamós que coneixem que ens han donat un cop de mà”.

De carnisseria familiar a bar

Ferran Guillaumes (Celrà, 1991), propietari del bar Nimú de Celrà, es pregunta: “¿Si fa dos anys hagués sabut que vindria el covid, ho hauria tirat endavant?” Va aparcar la seva feina com a professor per dedicar-se a donar una nova vida a l’antiga carnisseria Esgleyes, propietat de la seva família i que havia funcionat durant 40 anys al carrer Major del poble. Durant dos anys, amb l’ajuda d’un paleta i del seu pare, ha fet feines de manobre. Han tirat parets a terra, han eliminat l’escorxador, la cambra frigorífica, i han repicat les parets de pedra: “No teníem una data fixada perquè les obres eren lentes i les anàvem fent nosaltres mateixos. Després, havíem de comprar la maquinària i amb el covid es va endarrerir. Van tallar produccions, hi havia molts ERTO i ens va enganxar l’estiu, quan moltes fàbriques feien vacances”. Guillaumes, que reconeix haver sentit “frustració” per tot plegat, finalment va poder inaugurar el Nimú dimecres passat. Quan se li pregunta si l’esforç ha valgut la pena, respon: “Avui puc dir que sí. Poder servir un cafè a la meva àvia dins del local on ella lluitava cada dia no té preu”.

Llibreries, una aposta arriscada

Mantenir una llibreria és un acte de resistència, i obrir-ne una en temps de pandèmia, un agosarament. S’ha de celebrar que han aparegut la Somiatruites a Girona, després del trasllat de la Context a la Cort Reial, o l’Esborrany a la Bisbal d’Empordà, que va obrir les seves portes el 20 de juliol en un local al centre de la capital del Baix Empordà.

La llibretera i editora de Vitel·la, Gemma Garcia, havia d’encetar dues empreses abans de Sant Jordi: traslladar la llibreria Vitel·la de l’Escala a un nou local a la platja de les Barques i emprendre una nova etapa al capdavant de Vitel·la Espai Fòrum de Palafrugell, l’antiga Llibreria Mediterrània, tota una institució al municipi i que amenaçava amb el tancament per la jubilació dels seus propietaris. Garcia, que ja tenia l’experiència de la Vitel·la a l’Escala, va anunciar que gestionaria també la llibreria palafrugellenca. Li va costar impulsar els dos projectes de manera simultània, però ha pogut salvar els mobles: la Vitel·la de l’Escala està en marxa des del juny, i l’Espai Fòrum, des de fa menys d’un mes. Pronostica una tardor i un hivern crus.

El pròxim maldecap, augura la Gemma, serà trobar espais prou grans per fer presentacions de llibres, una activitat que permet a les llibreries mirar de sobreviure. Una de les últimes presentacions, a l’Escala, va tenir com a escenari el restaurant-cocteleria Ultramar, davant del front marítim. Tot i les dificultats d’impulsar i mantenir dues llibreries, Garcia dona fe que els llibreters estan avesats a passar-les magres. “T’acostumes a viure amb aquesta vulnerabilitat contínua. I això, que en el fons és una feblesa, acaba sent la teva fortalesa, perquè aprens a viure fent equilibris”. I la gent de la costa sap prou bé que les aigües tranquil·les no fan el bon mariner.