L’ENTREVISTA

Francesc Anoro, Rosa Valls i Llúcia López: “A la gent gran, això de la cuina Ens ha fet molt de bé psicològicament”

Coordinador i cuineres del col·lectiu La Cuina a Sils

Una iniciativa destinada a recopilar informació sobre què es menjava a Sils a finals del segle XIX i principis delXX ha acabat convertint-se en un col·lectiu gastronòmic que té un reconeixement important, tant a l’Estat com a fora. Primer se’l va conèixer com Les Àvies de Sils, posteriorment van ser Les Cuineres de Sils i actualment és La Cuina a Sils. El nom ha anat canviant, però no l’esperit d’aquest col·lectiu, que agrupa més de noranta dones i que va ser fundat i està coordinat -des del principi- per Francesc Anoro, conegut com en Xicu. La Cuina a Sils fa 25 anys aquest 2018, i fa unes setmanes va presentar el seu catorzè llibre, La cuina dels flavonoides. Receptes de cuina tradicional per a la trempera, el cor i el cap (2018), que han editat la Diputació de Girona i el Consell Comarcal de la Selva. Rosa Valls i Llúcia López són dues de les cuineres més actives -en total, avui són una seixantena, la meitat de les quals són de les més actives-. Valls forma part del col·lectiu gairebé des del començament, i López des del 2002, quan va anar a viure a Sils.

Com va començar tot, exactament?

Francesc Anoro: Volíem recopilar què es menjava a Sils fa uns 150 anys. Per això vam convocar 18 dones de 75 anys o més perquè ens expliquessin què menjaven quan eren petites i què es cuinava a casa seva. No volíem fer un receptari, i si mires el llibre veuràs que hi ha molt poques receptes. De fet, ni sabíem que faríem un llibre, però volíem recollir coses com ara per què a pagès no menjaven truites d’espàrrecs o per què cuinaven amb mel per Setmana Santa. Quan vam veure que calia un llibre vam convocar un sopar per poder fer fotografies i allà va començar tot. Al primer sopar ja hi va haver 34 cassoles, i l’any passat, just el doble, 68. Però n’hi ha arribat a haver gairebé un centenar.

La cosa es va anar engrescant...

Rosa Valls: És que ens vam anar animant entre tots. Va anar venint gent que eren més joves. Jo m’hi vaig afegir a partir del segon sopar. I hem gaudit molt, ens ho hem passat molt bé. Hem voltat i hem anat a molts llocs on no hauríem estat mai. Jo, amb la cuina, va ser la primera vegada que vaig anar en avió. Encara riuen del meu procés d’anar en avió. Vaig anar a Madrid, que no hi havia estat.

Llúcia López: Ens ho passem molt bé, anant allà on ens ho demanen, a presentar els nostres cuinats, i tenim molt d’èxit, aquesta és la veritat.

Com va això d’anar a hotels a portar la gastronomia de Sils?

F.A.: Nosaltres no ens movem per diners, sinó perquè volem anar a passar-hi uns dies. Si quan vam començar a anar a Madrid haguéssim dit, per exemple, “Vindrem sis persones per fer la feina i volem guanyar mil euros per quatre dies”, potser hi hauríem anat dos o tres anys, però s’hauria acabat aviat, perquè això, a l’hotel, li serveix de promoció per un temps. Per tant, vam dir: “No us cobrarem res, però us heu de fer càrrec de totes les despreses: bitllets d’avió, de tren, i també del bus turístic que agafem, de la visita a tal lloc, etc.” És a dir, totes les activitats que fem mentre siguem allà les ha de pagar l’hotel. També el viatge de la furgoneta amb el material que portem, perquè nosaltres ho portem tot d’aquí. Quan anem on sigui, fins i tot a Roma, portem la vedella, el bacallà, el vi, l’aigua... tot.

R.V.: De diners no n’hem fet aquests anys, però ens ho hem passat molt bé.

Fins i tot us endueu l’aigua?

Ll.L.: Esclar, és que per als cuinats no és el mateix una aigua d’un lloc o d’un altre.

F.A.: Fins i tot l’aigua per beure. També és una manera de tenir col·laboradors. Quan anem on sigui, diem a Vedella Bencriada: “Necessitem catorze llates de vedella”. I ens les porten de franc. Per a nosaltres és una ajuda i per a ells una promoció. Passa el mateix amb el vi, amb el cava, etc. Quan vam anar a París, va venir el de Moet & Chandon i em va dir: “Nosaltres posarem el xampany”. I vam dir que no, que portaríem el cava de sempre.

París, Madrid, Roma, Torí, Bolonya, Santander... Han voltat força.

F.A.: A mi em toca repartir qui va als llocs. Primer miro qui no hi ha estat mai, i si hi han estat totes, les que hi hagin estat menys vegades, i en funció d’això decideixo. Però també els dic que si a alguna, per la raó que sigui, li convé marxar uns dies de casa, que m’ho digui, no cal que em digui per què. De vegades has de trobar la persona que, al meu entendre, ho necessita més. Sempre poso l’exemple d’una dona que es va casar, al cap de poc va tenir una criatura i després es va separar. Aquella dona ho passava fatal i li vaig dir: “Anem quatre o cinc dies a Madrid; deixa l’home, la filla, i veuràs que et distrauràs”.

R.V.: Això ho ha fet molt bé i ens ha fet molt de bé, mai de la vida l’hi pagarem. Quan surts de casa per anar a cuinar on sigui ho deixes tot enrere, tot.

Ll.L.: Psicològicament, a la gent gran ens ha fet molt de bé això de la cuina. Això que no ens paguin, poc que hi penses, almenys jo. T’ho passes tan bé... Jo vaig començar quan vaig venir a viure a Sils, i és del millor que he fet a la vida.

¿Un col·lectiu tan gran de dones i un home coordinant-lo?

F.A.: Perquè jo no mano, coordino. Si em pregunten com és que m’he embolicat en una cosa així, que tots ho fem sense cobrar, responc que de vegades rebo coses que no tenen preu. L’altre dia vaig rebre això [ensenya una nota]: “Xicu, moltes gràcies per la tasca que estàs liderant des de fa temps. Alguns no sabrem mai com agrair-te el bé que estàs fent a les nostres àvies”. Això val tots els cèntims del món.

Què tenen previst fer per celebrar els 25 anys?

F.A.: Publicarem un llibre que sigui un recull de premsa dels 25 anys. Hem sortit a la premsa catalana i espanyola, però també a l’alemanya, francesa, italiana, nord-americana, i fins i tot ucraïnesa. I hem sortit a fora, però també han vingut aquí periodistes. Hem fet més de 400 activitats gastronòmiques en 25 anys. I farem una celebració. Però aquell dia treballaran uns altres, les dones seran les protagonistes i reposaran.

Més continguts de