L’ENTREVISTA

Francesc Montero: “Josep Pla tenia una faceta antifranquista i catalanista radical, ja en tenim constància”

Investigador de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona, editor del llibre ‘Fer-se totes les il·lusions possibles’

Els lectors que trobaven a faltar en l’obra de Josep Pla una crítica dura al règim franquista i una autoafirmació com a catalanista radical estan de sort. Rere la imatge que tant ha pesat sobre Pla com un escriptor que va lluitar a favor del franquisme i que va viure-hi acomodat, s’ha posat al descobert un Josep Pla que va deixar escrites frases com ara: “Espanya és un embassament de merda d’enormes proporcions”. O bé: “Es pot conquistar amb un arrauxament. Colonitzar implica intel·ligència, Espanya”. Les va escriure als anys 50, per ser publicades en el moment en què canviessin les coses a l’Espanya franquista, però no han sortit a la llum fins avui, i ha estat gràcies al treball d’investigació de Francesc Montero, estudiós de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona, que ha revisat manuscrits de la Fundació Pla i altres textos de procedència diversa i en estadis diferents. El resultat és el llibre Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses (Destino), que en menys de tres mesos ja gairebé ha exhaurit la tercera edició.

El llibre encapçala la llista dels més venuts. A què atribueix l’interès?

D’una banda, al fet que es tracta del primer text literari de Josep Pla que es publica després de la seva mort. Per molt que ell no hagués donat a aquests textos format de llibre, ja que són fragments que havien d’anar al segon volum de Notes disperses, tenen un alt valor literari i estaven pensats i redactats per ser publicats a l’espera que les circumstàncies polítiques ho permetessin. I, d’altra banda, també ha generat interès el contingut, ja que s’hi presenten facetes noves de Pla que no s’havien vist mai amb tanta contundència, com ara el seu antifranquisme i el seu catalanisme radical. Ara ja en tenim constància.

¿En algunes obres s’havia pogut endevinar aquest Pla?

Potser a través de la correspondència de l’escriptor i d’algun dietari, però fins ara mai no s’havia mostrat aquest Pla de manera tan clara i sistematitzada. Un cosa és una frase com la que apareixia a La vida lenta, “Franco em fa fàstic”, i una altra és un text ordenat, reflexionat, on Pla escriu amb absoluta llibertat i carregant fort contra la dominació espanyola sobre Catalunya i els intents d’eliminació de la identitat catalana. Pla és molt crític amb aquesta dominació, una visió fruit de la influència de Jaume Vicens Vives i en la línia de Gaziel.

Sembla buscat que aquest Josep Pla tan crític amb la dominació espanyola surti a la llum en aquests moments.

No és buscat, no és oportunisme. Però li dona un valor afegit que en les circumstàncies actuals surtin a la llum uns textos amb què s’elimina d’una vegada per totes l’estigma de Josep Pla com a escriptor acomodat al franquisme.

Pla arriba a escriure que un dels mals dels catalans és no tenir estat. ¿Seria independentista avui?

No ho puc afirmar, seria fer política-ficció. El que sabem és que ell considerava que un dels problemes de Catalunya era estar sota la influència de dues de les cultures més potents d’Europa, l’espanyola i la francesa, i es queixava de l’intent de l’espanyola de sotmetre la catalana, però això no vol dir que reclamés un estat.

Quina seria la seva postura en el conflicte Catalunya-Espanya d’avui?

Crec que seria molt crític amb els dos bàndols. En aquestes notes ja hi ha una crítica molt sagaç als dos bàndols. El que és sorprenent és que les circumstàncies actuals fan que les afirmacions de Pla encara tinguin vigència, i això és molt trist. Les últimes mesures empreses per l’Estat, entre les quals l’aplicació del 155, demostren que es continua sense voler reconèixer ni respectar la singularitat i la cultura catalanes.

El que és innegable, però, és que Josep Pla va donar suport a la victòria de Franco.

Pla el 1939 era franquista. Però al cap de molt poc temps es desenganya i veu que serà un vencedor vençut, com li passa a bona part de la intel·lectualitat del moment, els catalans d’ordre, el catalanisme regionalista, que havia donat suport al franquisme. En veure’s vençut des del punt vista cultural i literari, Pla s’adapta al règim però en la mesura que pot, aprofita les escletxes del règim per intentar preservar la cultura catalana. La feina que fa de restitució de la literatura i la cultura catalanes és ingent. En unes circumstàncies molt difícils ell es llança a escriure en català. I el seu projecte vital és convertir-se en l’escriptor més important de la literatura catalana contemporània.

Però li va faltar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Òmnium va reconèixer que l’hauria merescut, però les bases del premi deien que el premiat s’havia de destacar per la lluita contra el franquisme i això els primers anys no ho va complir. El que és clar és que Pla i Rodoreda són els escriptors de la literatura catalana més importants del segle XX. Es demostra aquests dies: el llibre La mort i la primavera, de Rodoreda, i aquest llibre de notes de Pla estan entre els més venuts.

¿Aporta res de nou el llibre sobre les relacions de Pla amb les dones?

Sobre les relacions entre homes i dones, hi trobem la mateixa mirada que trobàvem a les Notes disperses, molt irònica, desenganyada, amb sentències com que el matrimoni és una relació administrativa sense passió. Sí que hi ha referències a les seves experiències apassionades i fogoses als 16-17 anys i algun record amb alguna prostituta. I també algunes referències nostàlgiques a la seva relació amb Aurora Perea, als anys 50. A part, hi ha notes sobre trobades amb personatges com Salvador Dalí, Joan Fuster o la trobada amb Tarradellas... I un agraïment a la dignitat dels escriptors que es van mantenir fidels a la cultura pròpia, entre els quals Josep Carner, a qui Pla admirava profundament. Quan rebia un llibre de Carner publicat a l’exili, a Pla l’envaïa la tristesa.

Etiquetes

Més continguts de