Publicitat
Publicitat

La GIOrquestra triomfa amb Lisitsa, musa del nostre temps

Diumenge 11 de febrer, queia el crepuscle, i com era d’esperar els melòmans de la ciutat van respondre a la crida de la GIOrquestra pel ja habitual concert d’aniversari. Després de sis anys, queda clar que la formació conduïda pel director Marcel Sabaté s’ha arrelat i ha fidelitzat el seu públic, capaç d’omplir la Sala Montsalvatge. En realitat, tots els motius eren bons: la pianista Valentina Lisitsa, la gran musa de la música clàssica a les xarxes socials, era la convidada d’honor per lliurar el Concert nº2 per piano i orquestra de Serguei Rakhmànivov: una reputadíssima solista per una obra magistral.

I resultava impossible que Valentina no impressionés, amb aquell vestit vermell-rosella entre l’imperant negre de l’orquestra i del propi Steinway. I que dir de les mans: unes mans immenses i valentes que dibuixaven volutes per l’aire i el teclat, com papallones voletejant cap a la llum. A tothom li va quedar clar: Lisitsa no és una pianista normal. Més aviat s’agita d’un portent interpretatiu superlatiu - ràpida i precisa, però sobretot d’una finíssima delicadesa. Naturalment, doncs, l’orquestra li va cedir protagonisme en aquesta obra inspirada i inspiradora, plena de ‘leitmotivs’ plàcids i confortants.

Molt commocionada i entusiasta, l’assistència li va poder treure a Lisitsa un bis in extremis. En solitari, la diva va desplegar tota una demostració categòrica de virtuosisme, conciliant una acuitat microscòpica amb una agilitat sobrenatural, a l’abast només d’un grapat d’ungits a tot el planeta. Era la Rapsòdia Hongaresa nº2 de Lizst, que si teniu dubtes, podeu gaudir al Youtube, amb grans plans enfocant el pròdigs dits de la concertista. Superat l’èxtasi, esperem sincerament tornar a veure en directe els sortilegis d’aquesta magna pianista a Girona en properes ocasions.

El programa albergava encara a Johannes Brahms, concretament la Simfonia nº4, defensablement la seva amb més èxit i més glamur, on es nota, sobretot a l’inici, el deute meteòric (i assumit) a Beethoven. La partitura és clarament apol·línia i optimista (tres dels seus quatre moviments són ‘allegri’) però no està exempta de retòrica i d’un cert solipsisme, amb línies melòdiques centrípetes que semblen voltejar sobre eles mateixes. Independentment, Sabaté i els seus músics van abordar l’obra amb èmfasi i especial tendresa, manllevant-hi les seves millors energies, així podent apreciar-se com el conjunt jugava com un equip intricat i ben calibrat.

Les hores anaven avançades, però l’orquestra devia als seus fidels un brindis, que va sorgir sota la forma de la cèlebre nº1 de les Danses Hongareses, també de Brahms, i que es compten entre els llurs millors treballs, sobretot les que són en sol menor, com era el cas. L’hivern, s’ha dir, és més amè si ho desfruitem així.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT