La Girona de 'Joselito Chico'

GironaEl passat de Girona no l'escriuen només els historiadors i els literats, ni tampoc és matèria exclusiva de cronistes o poetes. El passat de Girona, la memòria de la ciutat, és un afer col·lectiu que aglutina mirades i records de tota mena, visions sovint contraposades d'uns esdeveniments que, traspassada la boirina del temps, configuren una imatge tan complexa i polièdrica com la realitat. El passat de Girona, les vivències dels seus habitants, poden entendre's una mica millor gràcies als centenars de milers de pàgines impreses o suspeses a la xarxa, però ja se sap que les paraules acostumen a ser menys potents que les imatges i que una bona foto sol dir més que un grapat de bons titulars. Potser per això, l'Ajuntament i Rigau Editors perseveren amb la col·lecció 'Girona fotògrafs', que acaba d'arribar al desè volum. En aquesta ocasió es publiquen prop d'un centenar d'imatges captades entre 1920 i 1936 per Josep Jou i Parés. El llibre, que conté textos de Marie-Loup Sougez, David Iglésias i Josep Pérez, va ser presentat dijous passat a la Sala Miquel Diumé del consistori.

Funcionari, torero i boxejador

Aquesta obra és un granet de sorra més per evocar la Girona del primer terç del segle XX. O potser un cubell sencer, perquè les fotografies de Josep Jou (1892-1968) tenen el valor de la senzillesa i la força de la sensibilitat. Jou, que a més de funcionari municipal també va ser torero −el seu nom artístic era 'Joselito Chico'− i boxejador, va trobar en la fotografia una segona activitat econòmica, desenvolupada en dues etapes −entre 1920 i 1944, amb el parèntesi de la Guerra Civil− en un estudi instal·lat al terrat de la Casa Boué, a tocar el Pont de Pedra. Les imatges, captades amb una càmera de gran format i amb llum natural, sempre eren en blanc i negre, amb l'única excepció d'alguns retrats acolorits amb anilina, olis o llapis grassos.

La gent i la ciutat

Boxejadors, ciclistes, tennistes, músics, policies, grups carnavalescos, jugadors d'escacs... La diversitat de clients de Josep Jou contrastava amb la seva tendència, invariable, a mirar fixament la càmera fins i tot quan no els feia fotos d'estudi. Potser actuaven així per indicació de Jou, o potser perquè no podien evitar-ho. Al capdavall, en aquella època la fotografia era força recent −el primer estudi a Girona el va obrir Ramon Masaguer l'any 1861− i la gent no estava gens acostumada a ser enfocada per un objectiu. A més de fer retrats individuals i grups familiars, el 'fill de la carbonera' −anomenat així a causa del negoci familiar− sortia al carrer per captar imatges de Girona: l'efervescència botànica de la Devesa, els carrerons del barri vell, la rambla Pi i Margall, la gentada davant del Teatre Albéniz, la Gran Via de Jaume I després d'una nevada, les obres a la central elèctrica de Pedret i, naturalment, la imatge de la portada del llibre que també il·lustra aquest article: tres operaris que, l'any 1923, reformen el paviment del pont de les Peixateries Velles. Imatges de la Girona grisa i negra, sí, però també el testimoni d'una època que ja no tornarà.