Girona mereix la GIOrquestra (i viceversa)

Amb un programa de clara vocació popular, fet d’àries i obertures d’òperes famoses, el 7è aniversari de la GIOrquestra va resultar una vetllada entranyable i amb bona resposta del públic.

Era l’últim diumenge de gener, dia 27, i l’Auditori de Girona registrava bona afluència per celebrar l’habitual concert d’aniversari de la GIOrquestra. La formació fundada fa set anys pels germans Sabater ens ha acostumat a compartir escenari amb grans solistes internacionals, i aquesta vegada l’estrella era la soprano sud-africana Pumeza Matshikiza, que va complir les expectatives amb àgil naturalitat: una veu que captiva, sedueix i bressola.

Durant la primera part, amb Mozart, la 'Carmen' de Bizet i un parell d’àries de Verdi, la cantant africana va irradiar una poderosa presència física i vocal, que es va anar fent a poc a poc més expressiva i levitant, tot i que optant encara per certa seguretat i solemnitat interpretativa. L’altre convidat del sarau tampoc deslluïa: el director italià Carlo Bernini, amb el seu ineludible segell de la ‘vecchia scuola’ transalpina, exaltava polidament els aspectes d’elegància triomfal i de fanfara sent capaç d’extreure una sonoritat molt cristallina i a la vegada compacta de l’orquestra.

Aquesta tendència va continuar durant la segona part: amb un repertori bàsicament italià i francès del segle XIX, Bernini emfatitzava amb seny l’apel·lació romàntica, historicista i grandiloqüent, gairebé napoleònica, de les atmosferes pròpies del Risorgimento, que va rebre bona acollida de la platea. L’orquestra es mostrava en tot moment concentrada i capaç: el concertino, el primer violoncel·lista i l’arpista van poder resplendir en els solos (com, per exemple, en l’entranyable ‘Meditació de Thaïs’ de Jules Massenet).

La cantant, a part del canvi de roba que no va convèncer, va desplegar molta més confiança i empenta, i va omplir amb nitidesa tota l’amplitud de la sala Montsalvatge amb la seva pujant projecció. Primer amb la lluminosa ‘Cançó a la Lluna’ de Dvořák (recordem que la seva versió a Spotify compta més de 20.000 audicions) i després amb diferents àries de primer grau de Giacomo Puccini. L’última va ser, quasi inevitablement, la famosíssima i inajornable ‘Un bel dì, vedremo’ de la 'Madama Butterfly', amb una entrega confident i sanguínia, com ha de ser. El públic, dret, es rendia a un aplaudiment i rebia, molt justament, un parell de bisos com a compensació.

Però el destí de la nit ja estava escrit: la GIOrquestra ha assentat arrels evidents en el cor del públic gironí. L’orquestra mereix aquesta acollida, de la mateixa manera que la ciutat mereix tenir-la al seu servei. Ara només falta que la temporada pugui ser més regular al llarg de l’any.