CELOBERT

Un Van Goyen a la Thyssen

CONEC MÉS D’UN AFICIONAT a la pintura que cada any visita per aquesta època el monestir de Sant Feliu de Guíxols per veure l’exposició de la Thyssen. Paga la pena, són exposicions de primera línia amb una atenció prioritària a la millor pintura catalana, i cada any hi ha almenys mitja dotzena de quadres que es mereixen el pelegrinatge.

Natura en evolució, la mostra d’aquest any, arrenca amb un quadre que per la seva bellesa es mereix ser penjat just al principi del recorregut, un quadre de Jan Josephszoon van Goyen. Ara mateix tenim la sort de poder veure a Girona un altre Van Goyen, un Paisatge de ribera, a l’exposició sobre pintura flamenca de la Fontana d’Or. Dos Van Goyen a Girona, a menys de quaranta quilòmetres l’un de l’altre.

La pintura que hi ha a Sant Feliu es titula Paisatge fluvial amb transbordador i cabanyes. Per si mateixa es mereix l’excursió. Veient-la, em pregunto si no podríem fer museus d’un sol quadre. En comptes d’acumular obra i obra en grans museus, repartir les pintures en habitacions públiques, petites com les sales de l’Espai Thyssen de Sant Feliu, i distribuir-les pels pobles. Canviaria molt la manera d’entendre la pintura si ens concentréssim en un quadre sol cada vegada. L’entendríem molt millor. L’emmarcaríem en una experiència particular i no ens embafaríem com als grans museus, d’on sortim saturats, baldats, incapaços d’assumir tanta experiència estètica. Uns quadres no es menjarien els altres, la quantitat donaria per fi la paraula a la qualitat.

Van Goyen va ser molt prolífic. Va ser el primer a pintar els emblemàtics molins holandesos, que és com dir que va descobrir-los. Al quadre de la Thyssen n’hi surt un. L’escena és a la riba d’un riu. Al peu d’una casa amb el sostre de palla i uns grans arbres amb branques que ja anuncien Van Gogh, hi ha una barcassa carregada amb tres vaques i quatre personatges humils, a punt de començar la travessa del riu. Tot s’està quiet, les veles i les banderes d’un parell de barques del fons estan caigudes, no bufa ni un alè de vent. El molí està aturat. Al fons s’hi veu un campanar. L’aigua del riu sembla una bassa d’oli. Tot plegat és la lliçó encalmada de la saviesa serena d’un mestre de l’observació. Una lliçó de mirar, de veure, com si et graduessin de nou les ulleres.

Van Goyen sempre donava una amplada molt generosa al cel. La seva pintura és d’una espiritualitat profana. En aquest quadre el cel reposat és grisós, gairebé zen, d’una densitat vaporosa que acaba acollint-me. Crea un microclima a la sala. D’allà s’escampa per tot el monestir.

Més continguts de

El + vist

El + comentat