CELOBERT

Humanisme tecnològic

COM VAN TANCANT LES FLEQUESamb forn de llenya, també pleguen els mecànics tradicionals. Els cotxes es tornen cada vegada més elèctrics. L’electrònica els fa dependre de programes i els programes els tenen les cases mare, que així s’asseguren els clients. Però no és només una qüestió d’electrònica. Ja fa anys que els cotxes semblen animals d’una altra era, inevitables pel negoci que generen però tan estranys al món d’avui com les locomotores a vapor o els carros. En l’època digital, la mecànica física ens sembla lenta, feixuga i autista. Els cotxes nous ja surten vells de fàbrica.

L’altre dia el meu mecànic m’explicava els esforços que ha de fer per posar el negoci al dia. El seu fill rep cursos sobre electrònica automobilística, però el futur no pinta bé. Un motor elèctric no necessita ni de bon tros l’assistència d’un de benzina. “Però ho entenc -em va dir-. Alguna cosa s’ha de fer, d’ecologia, perquè no se’n vagi tot a can Pistraus”.

Tenint present el dramatisme de la situació, aquest comentari volia dir que l’ètica entrava en la consideració que el mecànic feia de l’ofici que li permet viure.

La setmana passada vaig parlar aquí mateix de la batalla a mort entre tecnologia i home. He llegit aquests dies que s’estan fent esforços per convertir Barcelona en la capital de l’humanisme tecnològic. Barcelona disposa del bagatge del Mobile World Congress, i d’una circumstància tan present que de vegades l’oblidem: l’alta politització, és a dir, l’alta consciència social dels catalans, òbviament lligada a la qüestió independentista.

La màquina és determinista i gregària, autoritària i repressora, immoral. La tècnica du a l’igualitarisme i l’igualitarisme sempre és a la baixa. Internet semblava al començament que permetria i fomentaria el millor de nosaltres mateixos. Va ser així per un temps, i els avantatges perduren, però ara ens trobem amb el revers de la moneda: colonització mental i formes de censura que limiten per dalt i per baix, per ofec (sobreinformació) i per limitació (restriccions).

Penso, doncs, que, si hi som a temps, ve una gran època per a les arts i sobretot per a la literatura. Haurem d’aprendre a llegir, com en temps de Plató o de Shakespeare. Aprendre a llegir vol dir recalibrar les paraules, treure-les de les urpes de la màquina que les xucla i les torna banals -les iguala a la baixa fins que no hi ha diferència entre una paraula i la seva contrària, com veiem a internet i en el llenguatge polític-. Si hi som a temps, la tradició creativa del nostre país ens mantindrà en el tronc de la història.

El + vist

El + comentat