Ibercamera i l’apropament a la felicitat

No era cap sorpresa veure la Sala Montsalvatge de l’Auditori de Girona plena, el diumenge 10 de març, pel retorn del gran mestre Valeri Guérguiev, comandant la ‘seva’ Orquestra del Teatre Mariïnski de Sant Petersburg, on treballa des del 1978 i de la qual és director general des de fa més de 20 anys. De la mateixa manera que la postguerra va estar marcada per les figures de Karajan, Bernstein, Celibidache i Solti, Guérguiev s’ha afirmat com un dels genis mundials de la batuta durant aquestes primeres dècades del tercer mil·lenni, assenyalant el pas juntament amb altres elegits com ara Simon Rattle, Riccardo Chailly i Daniel Barenboim. I resulta sempre una delícia per als sentits escoltar l’Orquestra del Mariïnski, corol·lari de prestigi, diapasó i expressivitat.

Curiosament, el concert començava amb un extraprograma, anunciat pels altaveus: el sumptuós ‘Prélude à l'après-midi d'un faune’ de Claude Debussy, amb aquella sibil·lina ignició de la solitària flauta que després arrossega tota l’orquestra en moviments ondulants, filant tot un irrenunciable paradigma de l’impressionisme. La veritat és que la formació bàltica, certificant que és una de les millors del món, va patentar un uníson pràcticament orgànic, lliurant una prestació levitant i envolupant, que va fins i tot arrancar els primers ‘bravos’ a la platea.

La primera part prosseguia amb la 'Simfonia núm. 8 en si menor' de Franz Schubert, dita la ’Inacabada’, ja que el compositor austríac només li va imprimir dos moviments. Malgrat això, hi ha experts que defensen que l’obra està prou completa, ja que es tracta més d’un format similar al poema simfònic. Sigui com sigui, l’obra revela que Schubert seria el probable l’hereu natural de la nissaga vienesa de Mozart i Beethoven si no hagués mort prematurament el 1928, amb només 31 anys. El primer moviment destil·la filigranes ara brusques i dramàtiques, ara més optimistes i llustroses: el mateix compositor parlava de la dialèctica “entre l’amor i el dolor”, una temàtica que constitueix al final l’epicentre del Romanticisme. La segona secció és més introspectiva, lírica i gebrada com un matí florent. El mestre, d’ulls clucs, dirigia de manera sòbria i eloqüent, amb mida aristotèlica i els dits savis parpellejant les notes a l’orquestra.

Tot anava força bé, però després de la pausa no tornaria a ser el mateix. S’estrenava a Girona la cantata ‘Aleksandr Nevski’ de Serguei Prokófiev, basada en la banda sonora que ell mateix va compondre per a la pel·lícula homònima de Serguei Eisenstein, l’any 1938. L’obra rau immersa en esperit heroic i nacionalista (les paraules 'Rússia' i 'Poble rus' es repeteixen constantment), però, tot i així, musicalment, és una empresa colossal, plena d’intencionalitat i canvis d’intensitat. És cert que predominen l’èpica i les cadències marcials, però Prokófiev exhibeix també fantasia i un ampli ventall de recursos, endreçant-li passatges molt més volubles i espectrals, aromàtics i absorbents, fins i tot amb retocs burlescs i orientalistes.

Obra prima en tot terreny, requeria una interpretació determinada, potent però també elegíaca. La veritat és que va superar les millors expectatives: els instrumentistes van transmetre sublimment el valor trepidant i vivaç de les orquestracions, mentre que l’altisonant Orfeó Català, dirigit per Simon Halsey, va fer el ple amb un centenar de cantants, que van omplir sonorament la sala i van convèncer especialment en el final, magnetitzant i arrabassador. També va impactar la solista, la jove i multipremiada mezzosoprano siberiana Yulia Matochkina, amb una diàfana aparició en la sisena secció (‘El camp de la Mort’). Denotant una gran lectura de la partitura i enteniment amb l’orquestra, va llançar una veu profunda i tel·lúrica que va petrificar la platea. Tots plegats van deixar el llistó molt alt, així que tenim ja al març un inapel·lable candidat a millor concert de l’any.

Després del triomf musical, Valeri Guérguiev va encara mantenir una afable trobada amb els periodistes i autoritats de la ciutat, on ja havia actuat cinc vegades, sempre a dins dels cicles d’Ibercamera. Actualment en gira per altres ciutats de l’estat espanyol, el mestre moscovita va confessar que li agrada Girona i la seva gastronomia, i va deixar també una promesa: que tornarà el 2020 per a una nova cita. Els que estimem la música sabem que serà –un cop més– obligada.

Més continguts de