Ibercamera: catarsi a quatre cordes

Diumenge, 3 de febrer, l’impressionant violinista Eric Silberger va desbordar talent a l’Auditori de Girona, acompanyat per una Orquestra de Cambra de Munic que sonava perfecta i a l’uníson.

Després de l’obertura de la temporada amb la Simfònica de Düsseldorf, el cicle d’Ibercamera va continuar amb una altra formació de la República Federal d’Alemanya, en concret la de l’estat lliure de Baviera: parlem de la sumptuosa Orquestra de Cambra de Munic, bàsicament un conjunt de cordes que sol tocar en directe sota la direcció del 'concertino'. En aquest cas, l’elegit era Daniel Giglberger, que va deixar molt bones sensacions també des del punt de vista personal.

Davant una sala gairebé plena, la vetllada va arrencar amb l’indeleble 'Adagio per a cordes' del nord-americà Samuel Barber, últimament molt present en els programes de mà de l’Auditori gironí. Considerada per la BBC la “melodia més trista de tots els temps” (amb permís d’Albinoni), potser no seria la tria més adequada per obrir un concert, perquè estremeix els cors i commou visiblement els espectadors. Per això mateix, potser, l’orquestra bavaresa va optar per una execució força suau i gradual, rigorosa, però de baixa intensitat.

Continuàvem al segle XX, i també al continent americà, però a una latitud diferent amb les ‘Cuatro estaciones porteñas’ d’Astor Piazzolla, en què l’orquestra de cordes va poder evidenciar els seus mèrits perquè l’obra, més enllà de barrejar compassos de tango i curiosos pastitxos vivaldians, explora moltíssim els recursos tímbrics dels cordòfons, amb efectes percussors, rascats, pizzicatos i glissandos. Destacava al mig de l’escenari el solista, un jove nord-americà anomenat Eric Silberger, fent les delícies del públic amb el seu virtuosisme i el seu magnífic instrument (un Guadagnini del 1757). El violinista pontificava amb les seves delicadeses gurmet però serè i contingut, sense caure mai en histrionismes.

Aquesta primera genuïna aparició de Silberger a Girona (esperem sincerament que repeteixi) perviurà en la memòria. Després de la inquietant sorpresa amb les estacions del Río de la Plata, va venir la categòrica confirmació amb el 'Concert per a violí en la menor' (BWV 1041, de l’any 1730) de Johann Sebastian Bach, una partitura molt més solemne, a què el concertista va respondre de manera abnegada i reverencial, al servei de la música i no de l’ego. Sedueix també el seu caràcter reservat, modest i desinteressat. Això potser explica també que a internet tota la informació disponible sobre Silberger sigui purament professional, sense gaires dades personals. Si és el preu que hem de pagar, cap inconvenient: el novaiorquès ens va obsequiar amb un bis en solitari, el 'Capritxo número 1' de Paganini, administrant uns ‘vibrati’ extraordinaris i deixant la platea bocabadada.

La veritat és que l’orquestra també impressionava, fluida com el pas del riu Isar per la capital bavaresa, acariciant com si fos vellut el còrtex cerebral. I així va continuar amb la inesborrable 'Serenata per a cordes en do major' (del 1880) de Piotr Ílitx Txaikovski, un dels grans paladins de la melodia. Dissenyat venturosament com una simfonia per a les quatre cordes, el pentagrama gira calidoscòpicament sobre si mateix, amb la coda tornant a l’eclosió del tema inicial. Els músics de Munic van saber lliurar molt correctament el seu sentit orgànic, polsant-la com un ésser viu, reforçant molt bé el ritme de vals i remarcant els canvis d’intensitat sonora entre els ‘piani’ i els ‘tutti’. Tot un triomf, tota una catarsi.

A la sortida eren evidents els somriures d’un públic que havia gaudit com poques vegades. Va ser una jornada per recordar.