Ibercamera: les estrelles més a prop nostre

Dues personalitats ascendents en el panorama de la música clàssica internacional, el violinista japonès Fumiaki Miura i la pianista russa Varvara, van fer el seu debut mundial absolut en format duet divendres passat, 24 de maig, a l’Auditori de Girona, en el marc de la 12a temporada Ibercamera. Un recital a tots nivells memorable, que culminava amb una execució primorosa de la irrenunciable sonata ‘Kreutzer’ de Beethoven.

Els dos intèrprets van proposar un programa estratosfèric i de clara immersió vienesa, amb Mozart i Schubert farcint la primera part de tonalitats primaverals. Recordem que tots dos compositors van desaparèixer en una tendra edat i, per tant, la majoria de les seves obres exhalen jovialitat, per molt que siguin inspirades i complexes, com és el cas.

Del primer, la sonata núm. 23 en re major, amb les típiques dialèctiques harmòniques i arrancades rítmiques del compositor salzburguès. Els concertistes van prestar-li concentració i dolçor, i va resultar potser una mica més lenta de l’esperat. Però ja fascinava la forma hàbil i un tant vivaldiana com Miura desembolicava els seus ‘glissandi’. La sonata de Schubert, en la menor, anomenada ‘Grand Duo’, va cimentar l’encís. Més lleugera, ascendent, agafant vol, la prestació s’oferia plenament dialogada, sense escarafalls, amb un respecte mutu entre els dos músics que els fa destacar nítidament com a talents amb un futur gegant: amables, elegants i amb cordura. Dos noms per a l’avenir.

Si hi havia dubtes a la platea gairebé plena de la Sala Montsalvatge, segur que es van dissipar amb la magistral donació de la ‘Kreutzer’, que omplia (ben literalment) la segona part. La matèria primera ja ho potenciava: l’escriptura de Beethoven, aquí plenament romàntica, se centra en la grandor de les emocions humanes i reparteix empenta i dignitat a tots dos instruments i a la seva interpenetració. Més enllà del diàleg, Miura i Varvara enllaçaven de forma natural els seus virtuosismes, en una mena de simbiosi o consanguinitat essencial, vertiginosa, com els tràvelings aeris de les pel·lícules de Gaspar Noé, i compassades com el ball còsmic del sistema binari d’Alfa Centauri, les dues estrelles més a prop de nosaltres, que orbiten simultàniament sobre el mateix eix. També ho eren, de fet, Miura i Varvara, amb la seva complicitat compartida a l’escenari, desarmant i bocabadant.

La pianista de Moscou i el violinista de Tòquio tornarien a l’escena per fer un parell de bisos, cosa que va denotar també la seva joventut, una època incombustible. Per a bona part del públic, de totes maneres, estava clar que la vetllada podia perdurar per sempre. I així subsistirà, probablement, en la memòria.

La temporada 2019 d’Ibercamera finalitzarà el 9 de juny amb un comiat de luxe: l’actuació del Cor Madrigal, amb la seva inseparable directora, Mireia Barrera.

Més continguts de