GironaA part d’un interessantíssim programa enfocat en l’etapa final del Romanticisme, l’últim concert simfònic de la temporada 2018 d'Ibercamera prometia tres estrenes a Girona, les quals van constituir, en conjunt, la gran sorpresa de l’any, que fins i tot podem dir-ne la gran benedicció. Parlem de l’Orquestra Filharmònica de Copenhaguen, del director japonès Toshiyuki Kamioka i de la violinista letona Baiba Skride, que ens van visitar el diumenge 20 a l’Auditori. Va ser, efectivament, una nit de dolços contrastos, d’exòtics al·licients i de sucosos valors afegits.
Els danesos han de cuidar el que és seu, i per això el concert va començar amb una obra del compositor més celebrat a les terres de Jutlàndia: Carl August Nielsen, a qui tenim, realment, escasses oportunitats de sentir en directe. Es tractava de l’obertura 'Helios', que pretén invocar la sortida del sol sobre el Mar Egeu a Atenes, on l’autor va fer estada el 1903. És un intent prou aconseguit: l’inici solemne amb els contrabaixos dona el caire misteriós que anticipa l’alba, la irrupció del carro solar, amb la secció de vents evocant llargament els raigs de llum penetrant les capes de l’atmosfera, obrint i magnificant la vida del planeta. L’orquestra, amb un 'dress code' completament negre, sonava rotunda, olímpica, ambrosiana. Essent originari del país del sol ixent, quedava clar que el director nipó entenia de forma cabdal la fascinació apol·línia i auroral de la peça, ideal per a dies sense núvols.
De fet, Toshiyuki Kamioka feia convergir les mirades, malgrat la presència de la gran concertista de Riga per l’execució del 'Concert per a violí i orquestra en re major', de Txaikovski. Indeleblement, el de Vótkinsk és un dels grans demiürgs del simfonisme del segle XIX, amb el seu apurat lirisme i sentit melòdic, aquí també palesos en aquest opus redactat a la vora del llac de Ginebra, l’any 1878. L’orquestra fluïa a l’uníson com les aigües d’un riu sense entrebancs, sota les ordres de Kamioka, un director evidentment carismàtic, però sobretot heterodox, amb un llenguatge corporal que traspassa energia i autoconfiança. L’asiàtic semblava, a gran trets, la persona que s’ho passava més bé de tot l’Auditori. Resultava impossible obviar el seu posat, entre dandi i informal, la seva entrega i bona disposició, que potser sobtava d’entrada, però va acabar encomanant-se. La seva postura produïa un contrast immens amb la violinista, anys més jove, però amb un tarannà molt més de la 'vella escola', recolzada i emmirallada sobre el seu Stradivarius, un instrument evidentment preparadíssim per les inclemències més àrdues del virtuosisme. Els moments en què Skride va sonar tota sola (durant l’obra i després en el bis) van deixar postergats en levitació als assistents que pràcticament omplien la Montsalvatge. Foradant el protocol, el públic ja li havia dedicat una forta ovació al final del primer moviment. La veritat, és que tampoc va desentonar: la solista s’ho havia merescut.
Havíem escoltat una peça d’un compositor danès composta a Grècia, i una altra d’un rus redactada a Suïssa, a mans d’una letona i d’un japonès. L’esperit cosmopolita es va mantenir després del descans, amb una simfonia escrita als Estats Units per un txec: la novena de Dvorák, dita molt apropiadament 'Del Nou Món' (1893). El destí va voler que l’última gran simfonia romàntica del segle XIX (amb permís de Mahler) fos també la primera de gran envergadura escrita al continent americà, per dret propi en el pòdium dels grans monuments musicals del seu temps. De fet, lluny d’una ruptura, no li manca caràcter historicista, com queda clar amb l’homenatge a Beethoven del tercer moviment. És una creació a la qual sempre es torna gustosament, i més quan el nivell dels intèrprets està fora de dubtes.
Els bisos estaven preparadíssims: novament Nielsen, amb la truculenta 'Dansa dels galls', de l’òpera 'Maskarade', i per finalitzar, la divertidíssima 'Champagne galop', del també danès Hans Christian Lumbye, amb un dels percussionistes disparant taps de suro (?) a la platea i els primers violins fent coreografies rocambolesques. El públic també va voler ser-ne partícip, picant amb les mans el ritme de la marxa. No podia acabar millor. Al final, hi ha coses que van molt bé en el regne de Dinamarca: la Filharmònica n’és una.
