Il Giardino Armonico enalteix la música del Renaixement a Torroella

Crònica del concert del conjunt musical de cambra italià a l'Espai Ter

Tot just pujar a l’escenari, quan encara pràcticament no havien cessat els aplaudiments, Giovanni Antonini, el prestigiós director i flautista d’ Il Giardino Armonico, va començar a interpretar les primeres notes del concert. Un solo de flauta, molt lliure i virtuós, que donava pas a l’obra que iniciava el concert, la pavana 'La morte della ragione', d’autor anònim i datada del segle XVI. La cèlebre formació especialitzada en música antiga va oferir dilluns a l’ Espai Ter el concert 'La mort de la raó' dins el marc del Festival de Torroella. El programa el formaven un total de 26 cançons i danses instrumentals del Renaixement, un viatge per la música europea del segle XV, XVI i principis del XVII.

El Renaixement és una època en què la música va experimentar, com l’art i el pensament en general, un profund procés de canvi i evolució. L’Humanisme va substituir el vell model medieval ancorat en el feudalisme i la religió. I en música es va abandonar l’homofonia per explorar noves tècniques compositives com el contrapunt –tècnica de combinar diferents línies musicals simultàniament– i processos encara més revolucionaris i trencadors, com l’anomenada teoria dels 'afetti', efectes que provoquen els contrastos de volum, articulació i ritme, amb cromatismes i dissonàncies, i donen a l’obra una dimensió dramàtica que busca despertar en l’espectador sentiments i emocions. El triomf de l’experiència sensorial per sobre la raó; aquest és, en efecte, el sentit al qual fa referència el lema del programa. Il Giardino Armonico, amb l’incansable Giovanni Antonini al capdavant, va aconseguir transmetre a la perfecció aquesta experiència sensorial, sobretot amb peces com la 'Sonata duodecima a tre', de Dario Castello, que va arrencar els primers aplaudiments de la nit després de fins a deu peces sense interrupció, o la 'Sonata VII', de Giovan Pietro del Buono, l’última obra de la nit, que la formació va repetir com a bis. Sonates que combinen un virtuosisme frenètic i festiu amb melodies més líriques i recollides, i que, com la resta d’obres del concert, van ser interpretades de forma excel·lent.

Tal com va mostrar la introducció de flauta que va obrir el concert, la improvisació també és un dels trets distintius de la música d’aquest període. Pràcticament tots els instrumentistes del conjunt van aportar mostres de la seva creativitat personal en els moments en què les peces ho requerien. Improvisacions virtuoses i atrevides, amb molts elements que remetien al jazz o tendències de la música contemporània, però que en absolut són impropis d’aquest període musical. Especialment lluït va ser el duo que van mantenir el clavicèmbal i l’arpa a la 'Canzon Francese del Principe', de Gesualdo Venosa, o el solo de 'cornetto', trombó i flauta de l''Uppon la mi re', de Thomas Preston.

El concert va revelar, doncs, que la música del Renaixement és profundament moderna, perquè va ser-ho en el seu temps i perquè ha inspirat moltes tendències contemporànies. I d’aquesta forma, rebat aquells que la veuen únicament com una peça d’arqueologia musical i fa palès que en la música hi ha alguna cosa, atemporal i universal, que transcendeix qualsevol esquema històric que puguem elaborar. La del Renaixement és, sens dubte, una música que cal recuperar, sempre des de la perspectiva i la distància del present. Tal com fa Il Giardino Armonico, amb talent, energia, rigorositat i frescor en concerts com el de Torroella de Montgrí.

El + vist

El + comentat