J.N. Santaeulàlia: “Encara que no ho sembli, hem guanyat Molt en capacitat de conviure i dialogar”

Josep N. Santaeulàlia (Banyoles, 1955) acaba de publicar Banderes dels altres (Proa), una novel·la que intenta reflectir un procés de reconciliació i de concòrdia malgrat els estralls causats per la Guerra Civil. Amb la deu poètica momentàniament estroncada, Santaeulàlia es consolida llibre rere llibre com un dels prosistes catalans més reputats.

Ha publicat dues novel·les en dos anys. S’està tornant més prolífic?

La jubilació em permet viure com un escriptor professional. Només em reca no haver-me jubilat als 25 anys [somriu].

Molts personatges de Banderes dels altres volen deixar enrere les ferides de la Guerra Civil.

Intenten viure i sobreviure. I construir un espai de seguretat i de felicitat contra les adversitats dels anys 40, 50 i 60. És també un llibre esperançat, i divertit.

Però les ferides de la guerra no s’acaben de superar.

També és un llibre de cicatrius mal tancades. No només per als que pensen una cosa, sinó per a tots dos bàndols: per als rojos, per als blaus i per als equidistants o incolors, si és que de fet n’hi ha algun, que crec que no. La guerra pesa, encara avui dia ens pesa. I els fets que estem vivint són conseqüència, en bona part, d’aquell temps.

Com ja feia a La sorra vermella, a Banderes dels altres descriu una situació complexa de manera molt ponderada.

Per a mi és important no simplificar. Per damunt del rerefons històric, hi ha l’experiència personal, la caracterització dels personatges: que siguin profunds, complexos, contradictoris. Passi on passi i expliqui el que expliqui, una novel·la se salva (o no) per la consistència dels personatges. I pel llenguatge, esclar.

¿Ha construït els personatges a partir de vivències reals?

Sí. En cada episodi hi ha hagut una anècdota real que em serveix de trampolí per llançar-me a la construcció de l’estructura ficcional. Després, algunes de les persones que m’han explicat les anècdotes primitives s’han sorprès de veure que la realitat que ells van viure i la ficció que jo he construït presenten moltes diferències. No soc un biògraf. La ficció trasllada els fets a una altra dimensió.

Sembla força obvi.

Però de vegades és difícil que s’entengui. La solució potser seria inventar-se el 100% del material argumental. Cosa impossible, almenys en el meu cas.

D’on treu les anècdotes?

No les busco pas, em venen. Coses que m’expliquen els amics, els coneguts... N’hi ha algunes que s’imposen sense que jo ho pretengui. Tenen tanta força que em reclamen que les re-narri d’alguna manera, no paren de donar-me voltes pel cervell fins que començo a pensar com les podria explicar, quina veu o quin personatge podria narrar-les, com serien més eficaces i més tenses. És d’aquesta manera que l’anècdota inicial entra en el procés de la ficcionalització.

El principal protagonista, Jepi Gual, està clarament inspirat en l’empresari banyolí Josep Juncà.

Sí, és el pare d’un bon amic. Alguns episodis de la seva vida tenen molta força, com la història de la bicicleta que l’any 39 va robar-li un soldat marroquí, o el procés de creació d’una empresa, partint d’una barraca inicial, on bullia pells per fer-ne cola, fins a arribar a una fàbrica de gelatina actual. Feia anys que les històries d’en Josep em demanaven pas. Realitat i ficció, de nou.

Dos personatges secundaris es diuen Millo i Pérez de los Cobos.

Potser són dos avantpassats dels que coneixem ara [somriu]. És un joc, una dolenteria, una ínfima venjança contra les seves actuacions. Però estem parlant dels anys 40, quan aquestes persones encara no havien nascut.

La novel·la és una suma d’anècdotes.

No tinc clar que tots aquests episodis hagin cristal·litzat en una novel·la. Van néixer gairebé de relats independents, però els he relligat tots, de manera que cal llegir-los de manera consecutiva, i els personatges salten d’un episodi a l’altre. Ha sortit així. No m’importa gaire en quin gènere es pugui encaixonar el llibre.

És una crida a la resistència?

Són històries personals, sobretot. Potser sí, però intento reflectir un cert clima de reconciliació i de concòrdia. Hi ha famílies contràries que s’ajunten per qüestions d’amor, hi ha un aviador que torna de França per posar flors a la tomba del rival que va matar...

Les banderes estan tenyides de sang?

Són draps que de vegades poden tenyir el món de sang, sobretot quan vols imposar-les als altres.

¿Catalunya continua sent un galimaties incomprensible, com deia un personatge de La sorra vermella?

Sí, només cal mirar com està dividida la dreta, l’esquerra, els independentistes, els unionistes... Tot i així, encara que no ho sembli, hem guanyat molt en calma, tranquil·litat i capacitat de conviure i dialogar els uns amb els altres. Una altra cosa és com se’ns veu des de fora, als catalans. Als ulls d’Espanya érem, som i serem una anomalia intolerable. Pensar que això s’arreglarà amb una tercera via o un miracle federalista és d’una ingenuïtat colossal.

Les seves últimes novel·les parlen de la mateixa època, però són molt diferents.

La sorra vermella té un cert alè èpic, amb tocs grotescos, mentre que Banderes dels altres se centra més en la vida quotidiana: un home que fabrica cola per amor, un nen que porta un pollastre a dues prostitutes de Girona, un noi que veu només amb les orelles les pel·lícules no aptes... Fets quotidians en un ambient més o menys sòrdid.

¿El tempta la idea d’escriure una novel·la sobre el Procés?

Cal més distància. Algun dia, qui sap. Potser en sortiria una gran sàtira, on rebria tothom.