L’ENTREVISTA

JOAN SAN MOLINA: “Caminar una hora al dia et pot canviar la vida, però has d’anar sense el mòbil”

Neurocirurgià, degà de la Facultat de Medicina de la UdG i professor d’anatomia humana

Neurocirurgià, docent, degà de la Facultat de Medicina de la UdG, esportista, voluntari de diverses entitats del sector social, investigador de l’anatomia cerebral i de les emocions, Joan San Molina és el primer convidat de les Càpsules de Ciència de la UdG, que van començar ahir a Girona amb l’objectiu d’acostar el coneixement científic a la societat. Aquests jornades de format breu i participatiu que pretenen acostar la ciència a la societat, organitzades per la UdG amb el suport d’Òmnium Cultural i el diari ARA, tindran lloc cada tercer dijous de mes des del novembre fins a l’abril al Centre Cívic del Barri Vell de Girona.

Què sabem de les emocions i de la seva relació amb el cervell?

Les emocions són reaccions afectives que sempre es manifesten amb respostes corporals i orgàniques. Ara tenim més clar què és el cervell emocional, però ha estat molts anys amagat perquè és just a la cara oculta del cervell. Aquesta superfície cortical és molt important perquè tot el que arriba al cervell cognitiu passa abans pel cervell emocional. Primer percebem emocionalment i després raonem. I després tornem a filtrar emocionalment. Hi ha un doble filtre emocional abans de l’acte de pensar.

Per què sol comparar el cervell amb una orquestra?

Una orquestra, amb un director i unes partitures. Les partitures marquen el temps, que comença amb l’ara, perquè primer de tot hem de sobreviure, a cada instant. Després ve l’ahir i finalment el demà. El director d’orquestra és la incertesa, la por. Fa que ens decantem cap a una banda o l’altra en el diàleg entre l’escorça cognitiva i l’emocional. Mentre no sobrepassi determinats límits, la por sempre és constructiva perquè ens posa en alerta. Però si és excessiva, la por es pot tornar destructiva, envaeix el subjecte i el bloqueja.

Què determina que unes persones tinguin més por que altres?

Fonamentalment, el tipus de relació que estableixen amb l’entorn més immediat des de la seva infantesa. En l’aprenentage del control de les emocions i la gestió de la por hi influeix tenir un suport afectiu sòlid dels 0 als 7 anys.

N’hi ha que diuen que els nens d’avui estan massa sobreprotegits.

Se’ls ha d’expressar afecte amb carícies, però alhora fer que des de la infància siguin tan autònoms com sigui possible. Que vagin creixent experimentant. Han d’aprendre tot sols a ser prudents, fruit de la pròpia experimentació amb l’entorn. Se’ls ha de dir “vés amb compte que cauràs”, però evitar la sobreproteció. Per fer-los ser més autònoms cal, per exemple, fer-los entrar de petits a la botiga perquè demanin alguna cosa.

En l’adolescència es descontrolen les emocions. Té a veure amb el cervell?

Totalment. Però ara, a més, hi ha un element nou: la invasió dels recursos tecnològics i les xarxes socials. Els nostres adolescents i joves estan constantment connectats i tenen accés a molta informació que no és coneixement.

Estar sempre connectats els aïlla?

Els adolescents viuen un conflicte interior, amb ells i amb el que els envolta. Experimenten canvis hormonals i tendeixen a aïllar-se de les famílies perquè els és necessari. I els mòbils, les xarxes socials... tot això contribueix a l’aïllament. Estem assistint a un aïllament important dels nostres adolescents. I també estan desil·lusionats i perden l’interès pel que s’explica a les aules. Aquesta invasió dels mòbils ha sigut tan brutal i ràpida que no hem tingut temps d’adaptar els processos curriculars d’aprenentatge, buscar formats que els generin interès. Tenim una generació perduda.

Perduda? ¿No és una afirmació massa derrotista?

Ho dic en el sentit d’alarma, d’advertència. Sóc professor universitari i la meva tasca és generar interès i inquietud als estudiants i conduir aquesta inquietud. Quan parlo de generació perduda no vull dir abandonada. Vull dir que els costarà temps trobar el seu lloc, tant des del punt de vista personal com laboral.

¿Les persones que saben controlar millor les emocions són més felices?

Gandhi deia que la felicitat és l’harmonia entre el que penses, el que dius i el que fas. A mi em crida l’atenció el fet que als llocs del món on hi ha més desgràcies sempre hi veus nens jugant i rient. D’altra banda, reivindico el dret d’una persona a estar trista. I si ho necessita?

¿Creu que hi ha persones superdotades, amb una intel·ligència superior?

I tant que n’hi ha. La qüestió és què els oferim a l’hora d’ensenyar. ¿Som capaços de donar sortida a aquestes altes capacitats? Instruments com els mòbils, les xarxes socials i la tecnologia a aquesta gent amb altes capacitats els van de nassos, acceleren el seu procés d’aprenentatge, però també els desborden. En aquest centre, a la Facultat de Medicina, tenim alumnes amb altes capacitats

¿Aquestes capacitats es poden mesurar d’una manera objectiva?

De moment només disposem de testos d’intel·ligència que mesuren el seu quocient intel·lectual. Una altra cosa és quan les posen en joc.

Vostè neda, va amb bicicleta, ha corregut maratons, amb només 9 anys va començar a competir com a porter de waterpolo, posteriorment va practicar l’hoquei sobre patins i fins i tot va arribar a jugar al Barça. ¿L’exercici afecta les emocions?

Molt. Qualsevol forma d’exercici físic, no només l’esport. Pensa, per exemple, que el fet de caminar una hora al dia et pot canviar la vida. Perquè t’obliga a reflexionar sí o sí. Però cal caminar sense pensar en això o en allò altre, sense pensar on vas, sinó observant on ets i el que veus mentre camines. I per descomptat, sense el mòbil a la mà, ni cap altre instrument. Ja tenim al cap un instrument prodigiós de més de 500 milions d’anys. No n’hi ha cap altre com el cervell. Utilitzem-lo!

El + vist

El + comentat