L’ENTREVISTA

JOAN VILA: “Pintar m’ha salvat de la malaltia, trec tots els fantasmes que porto a dintre”

Pintor

Pinta només el que li surt de la ment. L’activitat artística és també una teràpia per combatre l’esquizofrènia paranoide que li van diagnosticar de jove. Joan Vila Marco (Sant Jaume de Llierca, 1962) és un artista eclèctic, commovedor, tragicòmic i amb un sorprenent distanciament irònic respecte als seus dimonis interiors. Treballa a la Fundació La Fageda de Santa Pau (la Garrotxa) i és un dels colpidors testimonis que apareixen al documental Utopia iogurt.

Fa molts anys que pinta?

De petit, el meu mestre ja em deia que en sabia força i em feia dibuixar amb els grans. Als temps d’en Franco, a les escoles es feia molta còpia, tant de làmines com d’originals. A les tardes lliures de dissabte ja dibuixava pel meu compte. Vaig anar a l’Escola de Belles Arts d’Olot amb en Joan Vilà Moncau.

També va anar a la universitat.

A l’Autònoma vaig començar a estudiar filosofia i lletres, branca d’història de l’art, però al segon any vaig tenir un brot psicòtic i em van ingressar a l’Hospital Clínic. Em van diagnosticar esquizofrènia paranoide. Mentre era a l’hospital el meu metge em va animar a dibuixar i fins i tot em va preparar una exposició.

¿Li va dir que podria ser una bona teràpia?

Sí. Una cosa que agraeixo a la malaltia, que no ho hauria de fer, és que em va deixar sol a casa, sense feina i amb temps per dibuixar. Fins i tot els pares em van fer un estudi al pis de dalt. Però, esclar, la malaltia és molt dolenta; he de prendre neurolèptics que em deixen atuït, de vegades anorreat, i per això he de beure molts cafès i tallats.

Passa moltes hores al seu estudi?

Sí. Poso música, dibuixo i estic perfecte. És la meva zona de confort. Vaig imaginant, fumo algun cigarro, bec aigua. És una autoteràpia. Dibuixar i pintar m’ha salvat de la meva malaltia, trec els fantasmes que porto a dintre. També he anat a teràpies amb altra gent, com ara amb l’Àngel Rigall, de la Faràndula d’Olot, que és el meu professor de dibuix.

¿Li va costar trobar feina quan va haver de deixar la universitat?

Prenia uns neurolèptics molt forts que eren molt condicionants, i a més hi havia l’estigma. Potser si hagués buscat més hauria trobat una feina senzilla, però potser en el fons no la volia. No tenia clar si m’agradaria ni si l’aguantaria. Durant els primers temps de la malaltia vaig estar quatre o cinc anys a l’estudi, pintant i mirant la tele. La meva mare treballava en una fàbrica d’embotits i després va plegar perquè jo no estigués sol. Als baixos de casa hi vam posar una botiga de comestibles i aquí on som ara fèiem pollastres a l’ast els diumenges. Jo passava comptes dels pollastres, ja veus.

Ha après a conviure amb la malaltia?

Al principi era dur: sentia veus que m’insultaven i no sabia si eren reals. De neurolèptics ja fa anys que en prenc i encara ho estic discutint amb els psiquiatres. Fan desaparèixer les veus. N’hi ha que diuen que curen i d’altres que és un pal·liatiu. Els nous tenen menys efectes secundaris.

Quin és el seu estil pictòric?

Ara estic més centrat en el còmic. Anava fent dibuixos i m’adonava que volia ficar-hi una narració a dins, un context més argumental. Volia explicar històries. En alguns quadres penso que les pastilles em fan un efecte psicodèlic.

Hi ha hagut artistes que prenen drogues i alcohol per estimular la imaginació.

A mi no em cal. El meu primer psiquiatra em deia, fent broma: tu ja tens prou substàncies dins del cervell, no necessites pas posar-n’hi més. N’hi ha que defineixen l’esquizofrènia com un trastorn bioquímic.

Quins símptomes té, ara?

De vegades sento veus a la botiga del costat o d’algú que passa, però a part d’això estic bé. Vaig a caminar pel bosc. Ara ja m’adono que és la meva ment que m’enganya. De vegades veig alguna mena d’animal, com una rata que passa de pressa pel costat del meu company de feina, però sé que és una al·lucinació

¿Està content de la seva feina a la cooperativa La Fageda?

M’agrada. Treballo fort, baixant o omplint caixes, però només faig quatre hores i a la tarda puc dibuixar. Des que soc allà tinc molts amics que de vegades venen a casa, fem un te, anem al cinema o a caminar i els sé explicar coses de la malaltia. Tothom em tracta molt bé. Abans vaig treballar d’aprenent de jardiner durant set anys.

Què l’inspira per pintar?

El meu psiquiatra, el doctor Josep Torrell, em deia: treu el que tinguis a la ment. I això sempre m’ha ajudat. Ara faig paisatges imaginaris. La imaginació està en part condicionada. Faig servir una mena de motllos de la meva ment, com uns temes que es van repetint. De vegades començo a la part esquerra imaginant formes totèmiques o animals antropomòrfics i llavors vaig canviant mentre omplo el paper. Hi ha com una voluntat que no domino. Només tinc ganes de dibuixar. I quan arribo al mig, em dic, ara faig un salt d’aigua, ara uns miralls convexos i començo a dibuixar una fira, amb una nòria, el circ i un avió que podria ser el del Tibidabo. I llavors veig que al cel hi falta alguna cosa i dibuixo un dragó. Però pinto de tot: personatges, rostres, dibuix al natural... La meva mare voldria que pintés paisatges bonics, com un que vaig fer quan tenia dotze o tretze anys, amb colors ocres a l’estil Van Gogh. Però a mi això no em surt.

Li agradaria ser més reconegut?

M’agrada fer exposicions. Tinc obra a la mostra Art singular [ara a la Casa Dalmases de Cervera i després passarà per París, Lausana o Viena], on han barrejat obres de persones que estem en fundacions amb artistes de renom. També he acabat una sèrie de dibuixos imaginant-me que soc al bar del poble. Són dibuixos irònics i divertits. He demanat al bar d’exposar-los però em diuen que potser el públic s’espantarà o no els entendrà.

El + vist

El + comentat