Jordi Navarro: “La qüestió ambiental continua sent la gran absent en l’agenda política i social”

Activista ecologista i naturalista des de ben jove, Jordi Navarro i Morera (Girona, 1971) és geògraf i va ser regidor per la CUP a Girona la legislatura 2011-2015. Es va significar especialment en la lluita contra la MAT, per la qual no fa gaire va ser jutjat per desobediència. Fa poc ha publicat República i ecologia. Avançant cap a un país i un món més ecològic, just i respectuós amb l’entorn (Curbet Edicions, 2018), un assaig sobre l’ecologisme català i internacional, tant des de la perspectiva històrica com de balanç del present i de possibilitats futures, en què combina reflexions personals amb l’anàlisi de la realitat. Per això exposa models de països que poden servir de referència per a una futura República Catalana. Lamenta que el debat ambiental i ecologista no estigui més present en la societat malgrat els senyals d’alerta de com va empitjorant la salut mediambiental del planeta.

República i ecologia. Per què li ha posat aquest títol?

Perquè el llibre sintetitza aquestes dues idees. Em sorprèn molt que, des de fa anys, el debat ambiental i ecològic sigui el gran absent de la vida política del país, però també de la social i econòmica. Com pot ser que una qüestió com l’ecologia, amb el que està passant, no estigui en el centre del debat del país? També plantejo que, precisament en el moment fundacional de crear una república, tenim una gran oportunitat de fer els canvis estructurals, polítics i constitucionals per posar en el centre del debat i de l’agenda de país, no només política, les qüestions de la justícia social i de la justícia ambiental que afecten les persones.

Per què creu que passa, això?

Malauradament, en cap de les famílies ideològiques representades en el nostre país no hi ha gaire interès per la qüestió ambiental. Iniciativa, que havia ostentat una mica aquesta representació, penso que de mica en mica ha anat aparcant aquest debat. Però, i faig autocrítica, és que tampoc la CUP aixeca la bandera de l’ecologisme polític més combatiu. Jo soc militant de la CUP i amb altra gent ens queixem una mica sempre d’això. Caldria que aquestes qüestions fossin més presents en l’agenda política de la mateixa CUP i d’altres organitzacions com els comuns i, per què no, en partits més liberals. Com passa a Alemanya, Holanda, Bèlgica, Suècia i altres països europeus, on l’ecologisme està present en el conjunt de la societat. Dinamarca ha transmutat i ha incorporat l’ecologisme a la seva identitat política i fins i tot cultural. A Catalunya penso que ho hauríem de fer.

¿Potser la societat no és prou exigent?

Mmm... Crec que la societat no acaba de creure’s la qüestió ambiental. És receptiva, possiblement, en alguns aspectes puntuals, però en general, el consumisme impera i la part de la societat que està disposada a fer canvis individuals per tal de millorar localment i internacionalment és petita. Sí que és veritat que hi ha hagut una progressió en alguns aspectes, com ara l’energia solar, que està més assumida, però, per exemple, pel que fa als residus estem pitjor que mai; en consum d’aigua estem molt i molt malament, els rius del país s’estan buidant, no només a causa de la meteorologia.

¿Creu que anem cap un col·lapse?

Hi ha estudis de l’ONU dels anys 70 que diuen ben clar que el planeta té uns límits biofísics i, si els sobrepassem, posem en perill moltíssimes coses, entre les quals la nostra pròpia supervivència com a espècie. No vull entrar en catastrofismes, perquè s’ha acusat l’ecologisme de catastrofista, però tinc la sensació que de vegades ens hem quedat curts. Esclar que hem de denunciar que hi ha uns límits, que els estem traspassant i que hem de posar una mica de seny i aturar una mica aquesta bogeria consumista, que roda i roda sense parar.

¿Cal un decreixement?

Hi ha països que ja estan aplicant lleis per decréixer. Suècia ha fet una llei contra l’obsolescència programada, França ha legislat contra el malbaratament alimentari, Dinamarca i altres països han legislat contra la fabricació de productes de plàstic d’un sol ús. Hi ha activitats que han de decréixer, com la producció d’armes i les energies fòssils i extractives, i hem de fer créixer les renovables, l’ús de la bicicleta, la cultura, etc. A escala mundial, alguns països han de poder créixer per desenvolupar-se però al Primer Món hem de pensar com decreixem de forma ordenada i democràtica per no destruir el planeta i no posar en perill el futur.

En el llibre esmenta alguns models.

Em fixo en llocs on s’ha innovat en l’equilibri entre la natura i les activitats humanes. Al Kurdistan sirià els kurds han fet una revolució una de les potes de la qual és l’ecologisme. Han prohibit pràctiques que perjudiquen el territori, com el monocultiu a gran escala, i determinades indústries brutes o extractives. L’altre exemple interessant és Kerala, un estat de l’Índia on, mitjançant la participació, la democràcia radical i la presa de decisions col·lectives, han creat un model de desenvolupament respectuós amb el territori i amb l’entorn. En un estat tan complex com l’Índia, amb 1.400 milions d’habitants i una devastació ecològica de primer ordre, a Kerala ho gestionen tot d’una altra manera. Potser no són casos que es puguin extrapolar a Catalunya però són referències molt interessants.

Dedica el llibre a dos activistes ecologistes assassinats, Berta Cáceres i Bazooka Radebe. ¿Els defensors del territori estan més amenaçats que mai?

Jo penso que sí, i això passa perquè el PIB mundial creix més que mai, les potències capitalistes s’expandeixen com mai i, esclar, falten primeres matèries i falta energia. Això fa que hi hagi més conflictes ambientals que mai. I les poblacions indígenes, que s’estimen el seu territori, quan veuen com és agredit s’hi oposen, i la resposta de les empreses és la violència, la majoria de vegades amb els governs mirant cap a una altra banda. Hi ha assassinats d’activistes ecologistes i indígenes com no ho havíem vist mai. És dramàtic, alarmant, i cal denunciar-ho.