L’ENTREVISTA

JORDI SOLER: “Fa riure: ens van condemnar a tres mesos sense dret de vot en ple franquisme”

Humorista gràfic, fotògraf, periodista i creador de mots encreuats

Es va jubilar als 65 anys, però als 81 continua fidel a la cita diària (plogui o nevi) amb El Punt Avui per dibuixar la tira còmica d’en Sísif i barallar-se (amb llapis i goma d’esborrar) amb els “mots enrevessats” que publica a La República el cap de setmana. És una gimnàstica mental que vol mantenir fins que el cos aguanti. Al llarg de la seva dilatada experiència periodística, Jordi Soler (Terrassa, 1938) ha fet tots els papers de l’auca: fotògraf, humorista gràfic, publicista, redactor i creador de mots encreuats. I sempre amb un altíssim nivell d’exigència. Els anys no li han fet perdre el seu peculiar humor surrealista. Ahir va rebre un homenatge del gremi periodístic durant els premis Rahola.

De quina feina se sent més orgullós?

Estic molt satisfet de tot. Potser de la fotografia o dels dibuixos humorístics, que és el que porto fent des que era petit.

Ha treballat la imatge i la paraula.

Sí, em vaig avançar una mica al que va acabar venint després, que el periodista havia de ser multimèdia. En el meu cas, dedicava tant d’interès a una cosa com a l’altra. Anava a les entrevistes carregat amb un segon flaix amb un paraigua difusor. Sempre he procurat fer fotografies que tinguessin qualitat. I ara faig també jeroglífics amb paraules. Procuro fer una mena d’homenatge a la llengua catalana. Els mots encreuats porten molta feina perquè els faig a l’antiga, amb llapis i goma d’esborrar, amb una graella i el diccionari al costat. La majoria ara ho fan amb ordinador, però dels meus en dic enrevessats perquè procuro fer definicions més llargues, més complicades, amb lògica. Procuro no enganyar, però sí fer pensar.

¿Com era la Girona del darrer franquisme?

Un familiar meu havia sigut falangista i això deixa una manera de ser. A casa no es podia parlar de segons què. Molts, aquells anys, buscàvem una vàlvula d’escapament a fora. Girona era molt seriosa. Al bar L’Arc (a la plaça de la Catedral) em posava a dibuixar acudits hores i hores. La gent s’enduia els meus dibuixos, en els quals feia conya dels bisbes i d’en Franco. Era un humor irreverent que m’hauria pogut portar a la presó. Fèiem unes xerrades diferents i ens ho passàvem molt bé.

Com era l’ambient de L’Arc?

L’Arc era un món a part. Per això de tant en tant pujaven els policies de la brigada político-social a tafanejar. Vam conèixer gent molt interessant. L’amo de L’Arc, en Lluís Bonaventura, era un tipus curiosíssim i molt culte que va saber crear un ambient diferent de tot el que hi havia a Girona durant el franquisme. Tenia un gran sentit de l’humor. Una vegada un client li va demanar un bocadillo i ell li va respondre que en català es deia queixaladillo i l’altre s’ho va creure. Tenia aquestes sortides. Collonava molt la gent, però amablement.

¿Pels dibuixos irreverents i antifranquistes no va tenir mai problemes?

No, afortunadament. Guardo a l’ordinador un dibuix d’en Franco d’un dibuixant de l’època de la Guerra Civil publicat en una revista de València que es deia La Traca. Els van afusellar només per aquells dibuixos.

En canvi, li va portar problemes una sàtira de la Passió.

Vam començar a fer rodolins en veu alta durant l’assaig, on teníem un amic, en Pius Pujades, que feia el paper d’ amado pueblo, i la paròdia quedava tan bé que vam decidir mecanografiar-la. L’obra es deia La llum de la veritat i nosaltres li vam posar La llum del quarto fosc. El text va arribar a mans del responsable del Teatre Municipal, un falangista furibund i exdivisionari, que no s’ho va prendre precisament de broma sinó que ens va denunciar a la policia. Els va dir que els autors érem catalanistes, comunistes i separatistes. En un llarg interrogatori em van començar a preguntar quins comunistes hi havia a Girona, per quin lloc de la frontera entraven i altres coses de les quals jo no tenia ni idea. Vaig estar dos dies a la presó, fins que vam pagar una fiança.

I van acabar condemnats?

Ens van condemnar a tres mesos i un dia, que no vam haver de complir perquè no teníem antecedents. El més divertit és que durant aquells tres mesos ens van suspendre el dret de vot. Imagini’s què havíem de votar, en plena dictadura... Això sí que fa riure. Era l’any 1958 i a Girona hi havia gent que ens volia matar i d’altra que ens feia costat.

Al diari El Punt va trobar un espai per desenvolupar la seva creativitat.

Sí, entre moltes altres activitats periodístiques, vaig començar amb les tires còmiques d’en Sísif, que és la caricatura d’un cap que vaig tenir treballant a Madrid. Al diari vaig continuar amb la fotografia i també entrevistes amb profunditat de dues o tres planes, articles d’opinió, mots encreuats...

Encara no havia arribat la foto digital.

Jo no tinc res en contra de la digitalització, m’ha facilitat molt la feina i em vaig adaptar ràpid a les màquines digitals. Dels primers anys recordo que per a una portada de Presència havia de posar un text sobre una fotografia de Salvador Espriu i jo no tenia diners per comprar lletraset (un procediment que consistia en rascar les lletres d’un plàstic semitransparent) i vaig haver de dibuixar-les amb tinta copiant els catàlegs. Van quedar prou bé.

També revelava les fotografies.

Fins i tot em fabricava el revelador. Comprava els ingredients químics i preparava el producte específicament per a cada tipus de fotos. Controlava tot el procés posterior a disparar la foto, que era igualment important i creatiu.

¿Li sap greu haver perdut part de la seva obra?

Mai no m’ha preocupat gaire arxivar. A L’Arc van guardar molts dibuixos humorístics, d’altres se’ls enduia la gent perquè jo els regalava, però la Diputació té un bon arxiu de les meves fotografies.