Jay-Jay Johanson: en l’òrbita del desamor

Aquest diumenge, 11 de novembre, a la mateixa hora que Maria Arnal i Marcel Bagés omplien el Teatre Municipal, el Temporada Alta proporcionava al públic gironí més existencialista un vespre entretingut i cinemàtic amb el suec Jay-Jay Johanson a la Sala de Cambra de l’Auditori.

Més enllà de l’èxit comercial global d’Abba, Roxette o Neneh Cherry, els últims 30 anys el Regne de Suècia no ha deixat de ser un gran exportador de talent musical de l’escena 'indie', com ho demostren els Cardigans, José González, Shout Out Louds, Peter Bjorn and John, Acid House Kings, The Hives, The Sounds o Mando Diao, per esmentar alguns casos més que notables. Òbviament, la llista no podria donar-se per completa sense fer referència a Jay-Jay Johanson, que, a finals dels 90, va sorprendre amb el seu peculiar abordatge del 'trip hop' amanit amb una veu de 'crooner'. Johanson, mentrestant, va apujar bastant el registre vocal, al llarg dels digníssims 10 àlbums que conformen una carrera portada amb molta regularitat, criteri i coherència. És més: la veritat és que els últims discos es caracteritzen per una maduresa que no ha sacrificat, sinó que ha potenciat, la creativitat d’aquesta mena de trobador postmodern, que ara ja s'acosta a la cinquantena.

El cantant ja havia trepitjat la Sala de Cambra de l’Auditori el 2013. Aleshores Johanson havia optat per un registre molt diàfan i minimalista, només acompanyat pel teclista Erik Jansson, que ara ha repetit, ocupant-se del piano i dels sintetitzadors. Però aquesta vegada també va venir Magnus Frykberg a la bateria, instrument que òbviament va imprimir un caràcter molt més rítmic i ballable al concert. Lamentablement l’Auditori està poc preparat per moure el cos i, agafats a la dictadura de la cadira, no podíem més que ballar amb el crani i amb la ment. L’assistència era heterogènia, intergeneracional, però molt entusiasta des del primer segon, i no es mostrava gaire incòmoda amb l’excessiva densitat dels greus a l’equalització, que a vegades sufocava la resolució de la veu, ni tampoc amb el fet que el baix, els vents i els ‘samples’ fossin pregravats, cosa que evidentment treia naturalitat a l’actuació.

A part d’unes llums ben filtrades (càlides, blavoses i calidoscòpiques), a la pantalla s’intuïa la pel·lícula ‘Koyaanisqatsi’ de Godfrey Reggio, projectada en mode ‘fast-rewind’, cosa que accentuava encara més els seus efectes hipnòtics: explosions atòmiques, urbanitzacions abandonades, la mecanització industrial o el ritme frenètic de les grans ciutats componien el context ideal per a les lletres afligides de qui accepta la finitud de les relacions de parella en l’època de la ‘modernitat líquida’ (com deia Zygmunt Bauman). Des d’aquesta perspectiva, Jay-Jay Johanson és un dels grans cronistes contemporanis del desamor i la inherent desolació vital, sistema solar al voltant del qual orbiten les seves cançons, amb el seu pop elegant, líric i eclèctic, a mig camí entre l’'electro-lounge' i el jazz vocal. Pensem en ‘Far away’, ‘Believe in us’ o ‘I’m older now’ (aquesta amb el famós ‘sample’ apropiat de Michael Nyman), clàssics instantanis de sèrie B i per a imaginaris perifèrics. També s’ha de dir, però, que s’esperava més entrega i passió –més ‘vibrato e ostinato’– en el directe.

Perquè en realitat les projeccions de vídeo també acabaven servint per divergir les mirades sobre el cantant, el qual, s’ha de dir, no és cap prodigi escènic ni comunicatiu, sinó que restava força inamovible i mut més enllà dels "thank you" honestos però escarits. I tampoc és pel to torturat de les cançons, és simplement que Jay-Jay és tímid i flegmàtic. Només cal recordar que en el tema ‘a cappella’ del bis es mantenia amb la mà esquerra a la butxaca dels pantalons, un fet estrany per a un artista amb més de 20 anys de carrera. Això sí: molt dignament, al final, no va dubtar a saludar personalment cada espectador de la primera fila, mentre tota la sala l’ovacionava dempeus. Són d’aquelles coses que queden en la memòria.

El Temporada Alta seguirà encara amb molta programació musical d’alt nivell, com ara El Niño de Elche (24/11), Clara Peya (01/12) o la meteòrica col·laboració entre Marco Mezquida i Sílvia Pérez Cruz (28 i 29 de novembre).

El + vist

El + comentat