TERCERA EDAT

Joves d’esperit

Cultura, esport i voluntariat són tres de les opcions preferides pels jubilats que es mantenen actius

La jubilació és viscuda d’una manera diferent per cada persona. Per a segons qui, pot tractar-se d’un canvi negatiu que implica una reducció del poder adquisitiu, la necessitat d’adaptar-se a un nou rol i la pèrdua de contactes socials. En canvi, hi ha molts casos en què, sobretot si acompanya la salut, aquesta etapa de la vida és percebuda com una oportunitat per gaudir de més llibertat i dedicar-se a activitats per a les quals abans no hi havia prou temps. La cultura, l’esport i el voluntariat són tres de les opcions més habituals entre les persones que opten per una jubilació activa.

“El futur passarà i es regirà principalment per la bona salut, però amb la necessitat de ser actiu en àmbits en què l’horari laboral m’ha limitat”, explica Sebastià Goday poques setmanes després de jubilar-se com a coordinador d’exposicions a la Casa de Cultura de Girona. “Seré un avi més eficaç sense suplir mai els pares, i també ajudaré en aquests moments polítics convulsos des de plataformes com Òmnium Cultural, de la qual soc soci. A més, seguiré col·laborant amb la Revista de Girona i, probablement, amb un company historiador de Santa Coloma de Farners, on visc, farem algun llibre o opuscle”, detalla Goday. A partir d’ara, podrà llegir quan vulgui i veure més cinema que mai sense patir per si s’ha de llevar aviat. També s’ha proposat caminar una hora diària i s’està plantejant “retornar alguna cosa a la societat i en favor dels més febles”. “Encara no sé des d’on exactament, però hi ha algunes opcions potentíssimes, com per exemple Càritas i el Banc dels Aliments”, apunta.

Fer el que no podies

“Quan has treballat tota la vida i et jubiles no et pots quedar al sofà de casa. T’has de moure i fer activitats; moure el cos és moure el cor”, opina Lourdes Sánchez, que es va jubilar fa catorze anys. “Encara era molt jove, però teníem un negoci amb el meu marit [l’Hotel Brindis de Girona], ens va passar el tren per poder-nos jubilar i vam decidir agafar-lo. Primer no saps ben bé com reaccionaràs, però després t’adones que pots fer tot el que la feina no et deixava fer”. Aiguagim, cinema, caminades, viatges, classes de cuina i d’informàtica, trobades amb les amigues, visites als malalts de l’Hospital Trueta... La seva llista d’activitats no sembla que tingui fi. “També m’agrada molt fer fotografies amb el mòbil, captar instants que no es repetiran. I soc molt aficionada a les xarxes socials”, afegeix.

L’escriptor banyolí J.N. Santaeulàlia es va jubilar fa dos anys, quan en tenia seixanta. “Ara tinc més temps per treballar en el que m’interessa més”, destaca. “He viscut experiències molt bones a la feina [primer com a professor de secundària a Banyoles i els últims set anys a l’aula d’acollida del Raval], però la meva prioritat és l’escriptura”, afirma. Després de publicar la novel·la La sorra vermella, treballa en una sèrie de relats d’extensió mitjana. Escriu a primera hora del matí. “És l’hora que em va millor. Si puc començo a les set, i els estius fins i tot a les sis”, informa. Tot i que la seva ocupació principal és l’escriptura, J.N. Santaeulàlia dedica tot el temps que pot a estudiar japonès i a viatjar.

“Vaig jubilar-me a finals del 2008, complerts els 69 anys i havent exercit com a metge estomatòleg en l’especialitat d’ortodòncia. L’edat de jubilació ja dona idea que ho vaig viure com una feina gratificant”, comenta, enriolat, Josep Vall-llosera. Des de llavors s’ha matriculat en 18 assignatures a la UdG, al programa de formació universitària per a més grans de 50 anys. Segons ell, “per a una jubilació joiosa el més important és tenir interessos, i millor si són compartits”. Per això forma part d’un club de lectura en anglès i assisteix a conferències. “No hauria pensat mai que la jubilació pogués ser temps de més comprensió i reflexió serena”, confessa. Vall-llosera també fa navegació a vela, un esport que pensa practicar “mentre el cos aguantí”.

Treballar amb esperit esportiu

“Vaig poder-me acollir a la jubilació anticipada als seixanta anys i com que faig els anys a l’estiu em va anar perfecte: vaig allargar les vacances estivals del 2012. I a partir de l’1 de setembre què? Doncs vaig continuar amb l’esport que més he practicat i que més m’agrada: treballar”, recorda la mestra Dolors Reig, presidenta de l’associació Amics de la Unesco de Girona. “La diferència amb l’etapa professional és la llibertat horària de què gaudeixes quan fas el que fas perquè vols”, observa. Continua la tasca que va iniciar a finals dels anys 80 dins la xarxa civil Unesco, ara sobretot en l’àmbit de les associacions i clubs, tant des de l’associació de Girona com dins el marc de la Federació Catalana d’Associacions i Clubs Unesco. “Això significa dur a terme reunions i redactar projectes i fer memòries, però suposa també establir contacte amb persones i col·lectius molt diversos i compartir alegries i neguits”, apunta. Com que li costa molt posar un punt i a part en els temes més preuats, durant un parell d’anys va continuar cooperant amb els serveis territorials d’Ensenyament en les trobades de corals i en els Jocs Florals. “Encara aquest any ho faré en l’acte de les semifinals del Certamen de Lectura en Veu Alta”, remarca. A més, col·labora amb la parròquia del seu poble, Sant Miquel de Fluvià [cada primer dissabte d’agost organitzen una vetllada musical, i a l’entrada de la tardor, una trobada de corals], forma part del consell de redacció de la Revista de Girona i és patrona de la Fundació Bertrana i membre de la junta de la coordinadora Nit de Poetes i del jurat del premi Bonmatí.

Actius de cap i de cos

També és especialment activa la jubilació de Xavier Corominas, que va ser alcalde de Salt entre el 1991 i el 1999 i actualment presideix la plataforma Mou-te en bici. “Malgrat perdre un percentatge de la pensió, jubilar-me abans d’hora, ara fa quatre anys, ha sigut una de les millors decisions de la meva vida”, assegura. “Després d’haver treballat tant per la promoció de la bicicleta em devia algun viatge i per fi el vaig fer. De Salt a Tòquio, i després Nova Zelanda, Austràlia, Bali i Cuba”, relata. També ha escrit un llibre, Quadern de viatge, i n’està preparant un altre. “A aquestes edats hem de ser actius de cap i de cos. I descobrir que es pot estimar amb plenitud és fantàstic”, subratlla. “La bici és una eina indispensable per fer-se gran activament. Té tots els avantatges i mai no és tard per començar. Estudis de grans savis diuen que es pot pedalar fins als cent anys”, diu Corominas, que aquest mes de febrer pedala per les carreteres cubanes.

Un altre exemple de dinamisme postlaboral és Lluís Gil, que va treballar a la indústria farmacèutica, en el camp del dibuix arquitectònic i com a comercial a la indústria de l’automòbil. Va jubilar-se fa 11 anys i de seguida va tenir clar que volia aprofundir en dues grans passions: la llengua i la literatura. Per això es va matricular de filologia catalana a la UdG i és vocal de promoció de la lectura a l’Associació de Veïns de Sant Narcís. “També coordino el Punt de Lectura de Sant Narcís, que és el meu barri, i hi condueixo el club de lectura”, assenyala. Exalumne de l’Aula d’Escriptura de Girona i impulsor d’un club d’escriptura, fa tretze anys va crear els Premis Literaris de Sant Narcís, que aquest estiu arribaran a la 13a edició.

Més continguts de